LA FASCINACIÓ DE L'ESCENARI

(Sala Cabañes. 75 anys, de Josep Ma. Clariana - 1993)

Jordi Bosch, actor

En aquesta Sala Cabañes que ara celebra el seus 75 anys d'existència vaig fer-hi els meus primers passos escènics. No sóc pas el més indicat per parlar de la Secció Teatral; moltes altres persones han passat entre les seves parets incomptables hores de la seva vida i és just que elles tinguin més a dir que no pas jo que, d'aquests 75 anys, només en vaig viure una petita part, dels 14 als 19.

         Castanyades, revetlles, comiats de solter, travesses per la muntanya... tot un munt d'activitats viscudes intensament! I les obres de teatre, començant pel Titirimundi, passant pels Pastorets fins acabar amb l'audició sacra de La Passió. Tot plegat, cinc anys d'entranyables records fins que, amb tota la colla, vam cercar nous horitzons teatrals en un altre indret.

         Quina fascinació el dia que vaig veure aquell escenari per dins! El llums, els decorats amunt i avall, la música, la gent, les olors de sobre i de l'ambientador que s'escampava pe la platea abans de la funció... I aquell teló blau amb un ample ribet platejat, "mut testimoni d'il·luminació i de bons èxits"... Possiblement tindré ocasió de trepitjar molts escenaris, però aquest sempre serà el primer.

         M'és impossible de deslligar els amics de tots aquests records. És aquí dins on ells també van començar i on, amb els anys, s'anaren consolidant com a actors. També conservo un record familiar, perquè no vaig ser el primer Bosch que va actuar en aquest escenari: molts anys abans el meu pare ja sortia als Pastorets i a La Passió.

         Aquesta continuïtat de pares a fills, l'esforç i la il·lusió és el que ha fet possible que la Secció Teatral celebri ara el seu 75è. Aniversari. Felicitats i endavant!

CONTINUARÀ

(La 2, primavera 1996)

Presentadora: Uns dels actors amb una carrera consolidada, però la fama no els va arribar fins fa uns quants mesos. Han compartit i comparteixen moltes coses: un serial televisiu, la passió per al teatre i la vida en parella. Aquest fet que comparteixin tantes coses ens va portar a nosaltres, fa uns quants mesos, a dedicar-los tres actes televisius.

És suportable la popularitat?

Jordi: Sí... jo penso que bé, no?

Emma: No, bé. Ell ho porta potser millor que jo. (Rialles). Jo, a mi lo de la popularitat del carrer, diguéssim, que et parin, que et diguin, que no puguis anar tranquil·la als llocs, a mi m’atabala, m’atabala una mica, no?

Veu en off: Són guapos i admirats. Una parella feliç però no van de parelleta. Estan compenetrats però també tenen els seus desacords. Tenen dos nens i miren d’organitzar-se i portar una vida relativament normal, perquè el cas és que tots dos són actors.

(Fragment de “Les noces del Fígaro”)

Jordi: Home, jo, bàsicament, diria que és l’ofici que vaig triar perquè és el m’agradava més. I això és el primer pas que un dicideix una miqueta a la vida què seràs a partir d’una cosa que a tu t’agrada amb passió. Que no saps per què però t’agrada molt arribar-ho a ser-ho, no? I això et belluga... i et porta on et porta.

Emma: Jo penso que és després, quan ja hi ets dintre que te n’adones del que és aquesta professió, no? Quan la tries és més per una il·lusió... perquè potser trobes que la teva comunicació està bé quan t’expresses... però quan ets a dintre la professió, quan portes uns anys te n’adones realment  del que és aquesta professió.

(Fragment de “Les noces del Fígaro”)

Veu en off: Què passa quan l’Emma ha de caure en uns braços que no són els d’en Jordi, per exemple, els d’un galan com... Ferran Rañé?

Jordi: (Rialles). Ferran... (amb to de renyar-lo. Més rialles). Home, sempre penses que, no?, som professionals, no? Això espero, no? (i li clava un bolet a l’Emma!).

Emma: (Rient) A mi em podrien fer la mateixa pregunta (rialles).

Jordi / Emma alhora: No, però no te la fan / Jo no m’ho passo malament (més rialles).

(Fragment de “¿De qué se ríen las mujeres?”)

Veu en off: Jordi Bosch ha entrat en el circuit del cinema. “¿De qué se ríen las mujeres?” és la darrera pel·lícula en que l’hem pogut veure. (Fragment d’ “Un caso para dos”). Ella és més fidel al teatre, tot i que recentment l’hem vista a la telemovie “Un caso para dos” d’Antonio Chavarrías emesa per La 2. (Fragment de “Les noces del Fígaro”). El Teatre Lliure ha marcat les seves carreres i també les seves vides.

Carreres que convergeixen... era el destí?

Jordi: Sí... La primera vegada va ser l’any 1983 al Teatre Lliure.

Emma: I la segona vegada...

Jordi: La segona... bueno, la segona vegada...

Emma: ... ens vam conéixer...

Jordi: però la que va ser el pas definitiu, eh?, va ser a l’any 1989.

Emma riu

Jordi: (Assenyalant-la) Va trigar sis anys a donar-se’n conte!

Emma: (...) i també, jo al principi patia molt... era molt exigent i també aprens que els nanos s’espavilen molt bé sols.

Veu en off: Sant Cugat mereix capítol a part. La localitat que han agafat de centre d’operacions des d’on controlen Barcelona per comandament a distància.

Emma: Home, Sant Cugat principalment perquè jo hi vaig néixer i quan vam tenir el primer nano, a mi, Barcelona m’agobiava molt, trobar un espai verd... trobar un lloc per passejar amb ells... i quan penso que calitat de vida, d’això de tenir jardins, de tenir parcs, d’estar a un pas de Collserola m’agrada i... Ell és del Maresme, i entre el Maresme i Sant Cugat, per proximitat a Barcelona, vem escollir Sant Cugat.

Jordi: Santcugatenca..., eh?

Emma: Va guanyar...

Veu en off, mentre signen autògrafs a unes nenes: El pròxim capítols de la seva carrera l’escriuran junts o separats? El que tenen clar és que en aquest ofici al que es dediquen s’ha d’estar preparat que d’avui per demà et facin fer de germà de la teva dona.

Jordi: Oi, i tant!

Emma: Sí...

Jordi: Sí... I a més ja et dic, quan ens vam conèixer ens vam conèixer en el teatre ja fent rols, no ben bé de germans però vaja, altres rols semblants els vam arribar a fer.

Emma: Sí, sí.

Jordi: De... home, jo del teu pare encara no n’he fet...

Emma: No.

Jordi: Però no se sap mai, potser algun dia faig del teu avi!

Emma: Ho dubto...

(Rialles).

COMENTARIS DE L'EMMA VILARASAU

T'hem vist en tot tipus de papers, dramàtics o alegres, i en tots sembla que t'hi trobes com el peix a l'aigua. En quins estàs més còmoda?

(Riu) Estic més còmoda en els dramàtics. (...) La comèdia m'agrada molt, però així com hi ha actors com el Jordi Bosch (riem) que té la comèdia a la porta, que té el tempo, que és un actor de comèdia genial que també pot fer coses dramàtiques, jo sé que aquest tempo de comèdia jo no el tinc, me l'haig de buscar. Això es té o no es té. No sé, pots ser una bona actriu de comèdia, però em sembla que s'hi neix una mica.

[Butlletí de l'Associació d'Espectadors del Teatre Lliure, 1998]

De vegades has dit que no tens tanta vis còmica com dramàtica.

Jo no tinc la mateixa que té, per exemple, el Jordi Bosch, que és el meu home. Ell té la comèdia a flor de pell: és un do, una que es té o no es té. Jo no tinc aquesta cosa especial, però com a actriu sóc capaç de fer comèdia. I m'ho passo molt bé.

[Teatre BCN - octubre de 2000]

És la primera vegada que Jordi Bosch, el seu marit, i vostè també són matrimoni en la ficció?

Sí, però té els seus avantatges: hi ha una sèrie de complicitats que ja no fan falta plantejar-te-les d'entrada. En Jordi té un do per a la comèdia i és molt divertit treballar amb ell. La gent em pregunta com podem passar tantes hores junts, però ens vam conèixer així, treballant al teatre. El que ens semblaria estrany és passar moltes hores separats.

[Teletodo - 10 de maig de 2003]

(...) Vaig ser una rebel sense causa.

Qui la va posar al seu lloc?

El meu marit (l'actor Jordi Bosch). És un home molt especial, molt intel·ligent, que m'ha deixat fer.

Una joia d'home, vaja.

Jo vivia amb aquella permanent sensació de "m'estic perdent el millor", i ell m'ha ensenyat a valorar el que tinc.(...)

Amb el seu marit ja ha fet dues sèries. No es queixarà.

Majoria absoluta i Nissaga de poder. Hi ha molta complicitat i a vegades... t'emportes la feina a casa.

[El Periódico - 20 de gener de 2007]

I tu encara tens sort perquè sembles més jove, però no tothom pot dir el mateix.

Les actrius hem d'assumir que aquest és un ofici que s'acaba més aviat que el dels actors. Jo ja fa temps que dic això al meu home [l'actor Jordi Bosch]: "Ja veuràs com dintre d'uns anys tu tindràs feina i jo no". (...)

La Carme Elias treballa molt.

La Carme Elias ha fet un pacte amb el diable i es conserva molt bé però també li arribarà l'atur perquè ens toca a totes. En canvi en Jordi [Bosch], com que és atractiu serà un madur interessant i continuarà tenint feina. (...)

(...) De tota manera les coses han canviat molt i ara hi ha un gran planter d'actors i actrius joves. TV3 hi ha ajudat molt.

Sí, sí, evidentment, però de cinquanta busca'ls: Ramon Madaula, Lluís Homar, Francesc Orella, Abel Folk, Jordi Bosch, Pere Arquillué, que és més jove però que pot semblar més gran, i poca cosa més. Estic parlant d'actors que puguin defensar superpersonatges, no només bons personatges.

(...) Per fer comèdia hi has de néixer. El meu marit, en Jordi Bosch, està dotat per la comèdia. I en Pep Cruz i en Jordi Martínez també. Els altres, en canvi, la fem, perquè som actors, però el tempo, el ritme... no és el mateix.

(...) M'agraden molt els pobles, per petits que siguin, que estan orgullosos d'ells mateixos. El meu home és de Mataró i els mataronins tenen un orgull de ser-ho que es nota en la seva Festa Major. Tenen molta immigració, és clar, però no perden la seva identitat.

Potser la proximitat amb Barcelona. No vius a la gran ciutat ni pateixes els seus inconvenients, però ets a prop de la feina. També hi viu la Mercè Arànega.

I l'actor Jordi Bosch, per cert...

Ha, ha, ha! Sí, sí, per cert...

[Benzina - maig 2010]

Quina vida social fas?

Sóc molt a casa. El Jordi té com un club. Jo sopo amb amigues d'abans d'aquest món, i d'aquest món també. I poca cosa, sóc molt familiar.

Això de ser tots dos del mateix gremi us ha complicat la vida?

No. La veritat és que ens ha facilitat bastant les coses. Totes les professions tenen el seu punt de neurosi, i en la nostra abans d'una estrena d'una obra o d'una pel·li o abans de rodar, en tens molta. Et veus que no t'agrades, no t'entens amb el director, aquella escena no la resols. Si això ho pots parlar i l'altre sap de què parles, és més fàcil.

[Diari Ara - 29/04/2012]

El teu home, en Jordi Bosch (l’actor), també s’enfanga a l’hort?

No, a ell li agrada mirar-s’ho. Bé, també li agrada la terra, però pateix una mica de l’esquena i no es pot posar a cavar... Però ell, si pogués, també se n’hi aniria a viure en un mas, ens n’hi aniríem tots dos. Ell no seria tant de conrear la terra, sinó que faria una vida més contemplativa. (Riu)

(...)

El teu home, tampoc és d’aquí, és del Maresme.

Sí, sí. Vam tenir tota una discussió perquè al Jordi li tira molt el seu poble, les seves arrels mataronines i volia anar a viure al Maresme. Però vaig guanyar jo, precisament per la proximitat amb Barcelona, on treballàvem. Ens vam conèixer al Teatre Lliure, a la primera obra que hi vaig fer.

Amb en Jordi Bosch heu fet coses junts, però no massa.

Suposo que l’organització familiar també deu pesar. Quan els nanos eren petits, intentàvem no coincidir, perquè si no era molt complicat, realment. Ara ja no, ara ja podríem coincidir, però no coincidim.

A Majoria absoluta éreu una família nombrosa...

Sí i això va ser molt divertit. Sempre que hem fet alguna cosa junts ens entenem molt bé, però és millor no coincidir massa, perquè arriba un moment que vols separar una mica el que és la feina i casa teva i no tenir-ho tot al mateix pot.

[Vallesos - primavera 2013]

FARISTOL (N.66 - ABRIL 2010)

COM VIUEN LA LIJ* LA MERCÈ PONS I EN JORDI BOSCH

*LIJ: Literatura infantil i juvenil

Àngel Burgas

Preguntem en aquesta ocasió a dos actors de renom i prestigi en l'escena catalana per la seva relació amb la LIJ: la Mercè Pons i en Jordi Bosch. Com la viuen, amb qui la comparteixen, de quina manera els ha marcat....

Què llegies de petit, que recordis?

Jo era molt del TBO, el DDT, el Mundo Color. Érem sis germans i hi havia un munt de còmics per casa. Recordo especialment els dibuixants del TBO. Que gran era en Coll en la dècada dels seixanta! I la família Ulisses, i el doctor Franz de Copenhaguen... Quina colla d'artistes! Amb els dos nanos que tinc, de petits vaig recuperar algun clàssic, com ara L'illa del tresor, de R.L.Stevenson, i amb ells em vaig enganxar al Harry Potter, volum a volum. Ara que ja tenen 14 i 18, ells estan pel Fantasy, com tots, imagino, i jo n'he quedat una mica al marge.

En Jordi evoca l'editor Ramon Besora i reconeix la seva feina.

Amb en Ramon ens uneix una bona amistat, i quan ell era a Barcanova ens feia arribar llibres molt ben editats i plens de bones lectures. Va adaptar un recull de poemes de Martí i Pol que encara recordo perfectament. Als nanos els llegia àlbums fantàstics que en Ramon editava, abans d'anar a dormir i, com tots els nens, m'exigien que els expliqués un i mil cops i transigien ben poc amb les variacions que podia fer sobre la marxa!

Vam fer un espectacle doble, Babar i Ferdinand el toro. Els vaig descobrir aleshores, aquests personatges. Jo vaig tenir la idea i la vaig proposar a tres amics actors. Amb la col·laboració d'un pianista, vam tirar el projecte endavant. Devíem fer unes 5 o 6 representacions per a escoles. Era un espectacle musicat, pensat per als infants, amb text, música i dansa, tot senzill però molt efectista. Una bona experiència. I en el teatre professional, doncs allò habitual: en algunes sessions vénen nois i noies d'institut amb els seus professors.

Doncs com ho feia amb els meus fills. Els deia que la lectura és un plaer que a més et fa pensar. És fonamental que el lector es pugui identificar amb el protagonista de la història, de manera que, en la intimitat de la lectura, l'infant estableixi un diàleg interior amb ell mateix. Llegir és tenir una conversa íntima amb un mateix i amb la ficció.

[Entrades de la Gran Enciclopèdia Catalana]

JORDI BOSCH

1 - Actor. Procedent del teatre independent, debutà professionalment amb Mort accidental d'un anarquista (1981), de D. Fo. Gran part de la seva carrera es vincula al Teatre Lliure, on ha treballat en muntatges com Al vostre gust (1983), de Shakespeare, Un dels últims vespres de carnaval (1985), de Goldoni o L'hort dels cirerers (2000), de Chekov, tots ells dirigits per L. Pasqual, L'Hèroe (1983), de Rusiñol Les noces de Fígaro (1989), de Beaumarchais, en les versions realitzades per F. Puigserver, o el treball que li valgué el reconeixement definitiu, El barret de cascavells (1994), de Pirandello, dirigit per L. Homar, pel qual fou distingit amb el Premi Nacional de teatre i el premi de la Crítica d'aquella temporada. Ha participat també en obres com Restauració (1990), d'E. Mendoza, premis de la Crítica i de l'Associació d'Actors i Directors, i Lo desengany (1992), de F. Fontanella, ambdós produïts pel Centre Dramàtic de la Generalitat. També ha treballat en televisió i cinema, on cal destacar els papers realitzats a El perquè de tot plegat (1994), de V. Pons, premi de l'Associació d'Actors i Directors, La buena vida (1996), de D. Trueba, o Silencio roto (2000), de M. Armendáriz.

2 - Actor. Els darrers anys ha interpretat destacats papers en teatre: Dissabte, diumenge i dilluns, d'E. de Filippo (2002); Primera Plana (2003), de Ben Hecht i Charles MacArthur, dirigides ambdues per S. Belbel; Greus qüestions (2004) d'E. Mendoza dirigida per R. Novell, i Fuente Ovejuna (2005), de Lope de Vega, dirigida per R. Simó. També ha treballat per a la televisió en serials televisius com Nissaga, l'herència (1999-2000) i Majoria absoluta (2002-2004).

DECLARACIONS SOBRE EL TEATRE LLIURE

FABIÀ PUIGSERVER

(Butlletí de l'Associació d'Espectadors del Teatre Lliure - gener 1992)

Em considero molt afortunat d’haver conegut en Fabià i d’haver-hi treballat. Per a mi, com que la meva escola de teatre ha estat el Lliure, la seva influència ha resultat decisiva. Sentia per ell una gran admiració, i la seva personalitat m'imposava un gran respecte. Una de les moltes coses que li dec és que se’m consideri una persona vinculada al Lliure, com també la descoberta del món del cant i de l’òpera, a partir de La flauta màgica.
Aquella capacitat que tenia d’engrescar-te en qualsevol dels seus projectes! D’on treia aquella energia que arrossegava tothom? Sempre recordaré aquells ulls que et traspassaven durant els assaigs.

Simplicitat, senzillesa, imaginació, compromís personal amb el teatre. Tot això ha fet que es remoguin coses dintre meu. Penso en comentaris que en Fabià va fer: “Ser prou honrat per a saber on ets i dir-te: ‘Fins aquí has arribat en el teu treball’”. “Hi ha tants plaers a la vida que ens neguem a conèixer!”.

Jordi Bosch

5è ANIVERSARI DE L’AETL

(Butlletí de l'Associació d'Espectadors del Teatre Lliure - març 1993)

Sempre, des d’un bon començament, he admirat la vostra feina i la vostra dedicació, l’amor i l’entrega absoluta que professeu al teatre, i en especial al Lliure; i ho valoro pel fet que vivim un moment en què aquests fenòmens cada vegada es veuen menys, ja que l'ambició personal, els diners i el poder han deixat de banda la lluita per les idees.
Quan féiem Les noces de Fígaro al Teatre Grec, una persona va comentar: “És emocionant com us estima el públic". Vosaltres sabeu que estimar el teatre vol dir estimar les persones que el fan possible. Gràcies per la vostra estimació, i que aquests cinc anys siguin el començament d'una llarguíssima trajectòria.
Ja voldrien tots els teatre tenir una Associació com la vostre.
Endavant!

10è ANIVERSARI DE L'AETL

(Butlletí de l'Associació d'Espectadors del Teatre Lliure - 1998)

Jordi Bosch

RECULL DE POEMES DE MIQUEL MARTÍ I POL

(Butlletí 25 de l'Associació d'Espectadors del Teatre Lliure – octubre 1998)

Ens agrada llegir Martí i Pol. Per la seva sinceritat, senzillesa, humanitat, lucidesa i la intel·ligència. Amb aquesta afirmació o simplement declaració de principis o, si voleu, justificació, queda aclarit el perquè d'aquesta lectura de poemes. La dificultat amb què ens vàrem trobar va ser la tria, la selecció, quins dèiem i quins no. Tots, per una raó o una altra, mereixien ser llegits, tots. Finalment, després de molts dubtes i diversos canvis, la selecció va quedar establerta. Per complementar la figura de Miquel Martí i Pol hem volgut incloure alguns fragments de la prosa de la seva novel·la, Obertura Catalana, escrita el 1987. Aquesta novel·la, "una assaig de novel·la,  personal i intransferible: són memòries novel·lades o una novel·la memoriada, com es vulgui." Va ser escrita per l'autor en un moment en què se sabia incapaç d'escriure poemes: "... jo pateixo ara una buidor infinita, un desig que no se satisfà amb succedanis, una sensació d'impotència, de desencís, d'angoixa. Tot això i més és el que sento ara. I no ho puc traduir en poemes perquè és excessivament íntim. El poema necessita un distanciament per realitzar-se. No és pot escriure si s'està aferrat a la vida. I ara jo estic aferrat a la vida." Ens ja semblat que aquesta prosa crua i sincera donava una altres matís a la seva veu. Per tot plegat, gràcies, Miquel.

Jordi Bosch

ENTRE EL PASSAT I EL FUTUR

(El Periódico, 22 de novembre de 2001)

Cinc actors recorden els seus orígens a l’escenari del Lliure de Gràcia

Jordi Bosch va començar al Lliure com a espectador, assegut al pati de butaques, i hi va acabar com a actor l’any 1983, quan va rebre l’oferta per incorporar-se a la companyia. Bosch diu que el Lliure ha estat la seva escola de teatre, i aquella proposta, “un cop de sort” que li ha marcat la vida. Del mite del local del barri de Gràcia, “la innovació, la ruptura d’esquemes caducs”, ara es passa al teatre del futur de Montjuïc, que obliga, segons l’actor, a nous canvis, perquè “el teatre s’ha de reinventar sempre”.

TEATRE LLIURE: ELS PRIMERS 25 ANYS

(La 2, 26 de gener de 2002)

- Tu estaves assajant a la tarda i a la nit feies una funció, o sigui que constantment la dinàmica de teatre era molt gran perquè estaves enfrontat amb dos obres diferents: la que feies a la nit i la nova que preparaves que, clar, s’acabava la funció en el temps previst, i res, al cap de dues setmanes s’estrenava l’altre.

- I la gent arriba un moment que també no se’n dona compte i està dintre de l’escenari també ell, l’espectador, també forma part del que és l’escenografia, vull dir, tot plegat és una unitat.

- No es pot dir gaire cosa, vull dir, clar, la pèrdua (del Fabià Puigserver) va ser molt important clar, l’home, el creador, l’home més important que va definir els trets bàsics de lo que era el Lliure vull dir..., quan no hi és... se sent això, un buit molt, molt gran, un buit a més compartit per tothom, no només a nivell individual, a nivell del teatre en sí, no? però vaja, mira, endavant, no et queda un altre remei.

- I clar, volguer un teatre que no sigui de ningú i que sigui de tots, això és difícil, són fórmules difícils, són moments que... sí, clar, clar que influeix.

MEDICAMPUS Número 62 (2a quinzena febrer 1998)

JORDI BOSCH. MÉS ENLLÀ DE NISSAGA

De ser el gerent d'un dels centres comercials més coneguts a Pedralbes centre va passar a ser el germà d'una de les famílies més influents del Penedès a Nissaga de poder. Després d'això una cosa ha quedat clara: A Jordi Bosch li van els papers de bon noi, almenys, en els ambients televisius. Trencant amb aquesta línia va començar l'any posant-se en la pell d'un policia esquizofrènic, Zowie, al Lliure. En aquests moments prepara Morir, de Sergi Belbel, que s'estrenarà a l'abril al Romea. Encara no sabem si aquest cop li ha tocat ser el bo o el dolent de la pel.lícula.

Àgata Serra

Sí, fa pena. Però això passa sempre que deixes qualsevol feina que has començat. Al teatre un està acostumat a començar i matar històries constantment. Cada obra té el seu equip de gent i en aquest recorregut fas més amistats amb un, amb altres…Passes moments de tota mena perquè tot està cosit sempre sobre la base dels sentiments de la persona i això és el bonic i el més difícil a l'hora. Però quan s'acaba una cosa té l'avantatge que en ve una altra que t'ha de donar un impuls nou. En el cas de Nissaga passa el mateix. Són dos anys d'anar abocant emocions. La diferència és que la sèrie queda gravada i la pots tornar a veure, i en teatre només queda el record.

En el moment més alt d'audiència, hi ha molts telespectadors que demanen que es posi punt i final. Com t'ho expliques això?

L'audiència és cíclica. Si tinguéssim una mica de memòria recordaríem que en totes les telenovel.les el públic ha demanat que s'acabessin en un moment determinat. Quan s'han acabat i n'ha començat una altra, ha trigat ben be tres mesos a arrencar perquè la gent encara estava recordant l'antiga telenovel.la i ennyorant els personatges. Si Nissaga s'acaba el maig, les setmanes anteriors hi haurà persones suplicant que no la matin i les audiències encara pujaran més.

Sí, en part. Jo sempre dic que el que té el Raimon de mi és que el faig jo. Si el fes un altre actor l'aspecte de la tolerància i la bonhomia potser l'hauria donat d'una altra forma. Quan un s'enfada, està trist, riu o estima ho fa d'una determinada manera. Cadascú de nosaltres tenim una part de tot. En el meu cas es tracta d'anar destriant la part meva que hi ha de bona persona. Però la més introvertida, encara que costi més, també l'haig de buscar perquè tothom la té encara que sigui a tants per cents més petits.

A Nissaga comparteixes escenes amb la teva dona Emma Vilarasau, l'Eulàlia. Com ho portes?

L'Emma i jo vam entrar al Teatre Lliure el 83. Des d'aleshores hem fet moltes obres junts. Quan ens van donar els papers de Nissaga va ser una coincidència. Doncs be, una feina més. Així estàs en el mateix barco i et comprens i et sents més recolzat.

Els actors us heu benificiat del boom de les telenovel.les?

Evidenment, el fet de fer sèries t'obre el camí per fer-ne més. Però un actor que funcioni en televisió i cinema no necessàriament és un actor que hagi de funcionar en teatre. Quant a feina, aquest boom ha obert un món que no existia. Abans no existia la televisió, com en aquest moment no hi ha cinema. Es feien les sèries a comptagotes. Ara, quan durarà? Segurament, aquesta moda caurà en picat quan l'audiència comenci a baixar.

Entre televisió i teatre, quin dels dos esculls?

Teatre sempre. La televisió com a tret més sorprenent et dóna popularitat i aprens a treure recursos que en el teatre no fas servir, com la immediatesa. En una telenovel.la, amb el ritme tan bèstia de treball que hi ha, has d'apurar i sintetitzar, has de treballar en un estat dels sentiments bastant primaris. En el teatre això ho pots fer servir com a olor però ha d'anar creixent i evolucionant. El públic del teatre no rep les emocions amb la mateixa intensitat.

Com recordes els teus inicis en el teatre?

Sóc de Mataró.Vaig començar ja als 14 anys fent Els pastorets. Després vaig passar a un grup independent de Mataró i més tard vaig entrar com a professional a Barcelona, on vaig estar cinc anys fent el tastaolletes. No va ser fins al 83 que vaig entrar al Lliure.

Com t'ha marcat el Lliure la teva trajectòria professional?

La meva escola de teatre ha estat i és el Lliure. Jo el vaig conèixer en l'època més gloriosa quan hi havia Favià Puigserver i Lluís Pasqual. El primer ha estat el gran mestre, no tan sols del teatre de Catalunya sinó pràcticament d'Europa, i el segon és un gran director que està encara en actiu. És una gent de la qual n'aprens molt perquè són mestres i t'ensenyen el que és l'ofici del teatre.

Increment de públic, inaguració de noves sales…Estem vivint el gran moment del teatre?

Hi ha hagut un avenç que és positiu . Crec que s'ha d'aprofitar. S'ha de cuidar perquè no baixi i quedi realment amunt.

També hi ha un sorgiment d'autors joves. Com veieu els actors aquest fenòmen?

Fantàstic i que duri. Hi ha molta gent que està a punt de treure el cap i penso que prometen molt.

Així veus esperançador el futur del teatre?

Sí, sí. Crec que a Barcelona les expectatives són molt bones. El que no està bé són aquestes baralles que surten fora del teatre i que penso que no haurien de sorgir perquè són polítiques.

Et refereixes a la polèmica del Teatre Nacional?

Totalment. Això no porta enlloc. Sembla mentida que siguin tan grans. Trobo que donen un espectacle deplorable. És una pena per a la professió.

Per quin motiu aconsellaries anar al teatre?

EL RETRAT

(El Periódico, 23 d'octubre de 2003)

El Teatre Nacional de Catalunya estrena avui una adaptació de Primera plana, l'obra sobre la qual Billy Wilder va basar la seva pel·lícula protagonitzada per Jack Lemmon i Walter Matthau. En el muntatge de Sergi Belbel, el paper d'editor sense escrúpols que va encarnar Matthau recau en Jordi Bosch (Mataró, Maresme, 18-12-1956), el mateix que el 1994 va guanyar el Premi Nacional de Teatre per la seva interpretació a El barret de cascavells, de Pirandello.

Bosch, que mesos enrere va triomfar al TNC amb Dissabte, diumenge i dilluns, haurà de canviar de registre, cosa que sap fer molt bé. Qui com ell és capaç de brillar en un drama o en una comèdia a l'estil de Cary Grant a la catalana?

De petit, va ser seduït pel guinyol de la fira de la seva ciutat i es va enamorar de l'escenari, com tants col·legues seus, actuant a Els pastorets. Va començar a estudiar Medicina, però ho va deixar per convertir-se en actor professional als 22 anys. El 1983, va tenir la sort de vincular-se per sempre al Teatre Lliure, on ho va aprendre tot amb Fabià Puigserver i Lluís Pasqual. Allà també es va enamorar d'una joveníssima Emma Vilarasau, amb qui des del 1989 comparteix amor, gaudis, ombres, família i fills.

Actualment, la química de la parella a la vida real es prolonga a la ficció de la sèrie televisiva Majoria absoluta. Rodó.

Àngel Sánchez

EL RETRAT

(El Periódico, 25 d'abril de 2005) 

"¿Quién mató al comendador?" Resposta unánime: "Fuente Ovejuna, señor". El Teatre Nacional de Catalunya acaba d'estrenar a Barcelona el llegendari drama de Lope de Vega, en el qual Jordi Bosch Palacios (Mataró, Maresme, 18-12-1956) interpreta aquest personatge. I resulta menys convincent del que en ell és habitual. []

Estranya veure'l actuar en una obra en castellà [], ja que la seva carrera està associada al català. Al marge del Premi Nacional de Teatre el 1994, Bosch li deu tot al Teatre Lliure de Puigserver, Pasqual i companyia.

Encara no ha oblidat tres de les seves actuacions al Lliure: Al vostre gust (1983), de Shakespeare; Un dels últims vespres de carnaval (1985), de Goldoni, i L'hort dels cirerers (2000), de Txèkov. Quan treballava a L'hortet... [sic] amb la magistral Anna Lizaran, Bosch va confessar: "Cada nit valoro la sort que tinc d'estar al costat de gent que sap transmetre això tan difícil i tan fràgil que és el teatre".

Arribada la plena maduresa, els toca a ell i a altres coetanis seus (com Emma Vilarasau, la seva parella a la vida real) transmetre el mateix al més joves.

TOT I MÉS (SUPLEMENT DEL LECTURAS N.2292 - 8 DE MARÇ DE 1996)

És el Raimon Montsolís a "Nissaga de poder"

JORDI BOSCH I EL TEATRE, LA PARELLA PERFECTA

La seva vocació artística es remonta als primers anys de la seva vida quan, al seu Mataró natal, veia titelles a les fires. "És el que m'agradava més de tota la fira. Era, era, …". Jordi Bosch no té paraules per descriure la fascinació que li produïen aquells petits ninots. "Quedava tant impactat, que quan arribava a casa agafava als meus germans petits i els hi repetia el que havia vist". Als 14 anys va pujar per primera vegada a l'escenari fent els "Pastorets" a la Sala Cabanyes de Mataró i poc després va fer teatre independent amb el Grup de Teatre Xaloc. Però tot i aquesta forta passió pel món de la interpretació, en Jordi va decidir estudiar Medicina.

Una vida marcada pel Teatre Lliure

"M'agradava molt, i encara m'agrada, però el teatre em tirava massa. Quan vaig marxar a la mili vaig estar pensant si deixar o no la carrera i just quan vaig tornar em va trucar en Boris Ruiz per dir-me que hi havia un paper per a mi en una obra que estaven preparant a Barcelona. Allò em va acabar de decidir". Avui, a punt de complir els 40 anys, aquest actor català pot assegurar que la seva decisió va ser encertada i així ho demostra la seva impressionant carrera, marcada d'una manera molt especial pel Teatre Lliure. "El Lliure és la meva escola particular. Hi he après la feina i el sentit real del teatre i això és molt potent. Per mi hi ha un abans del Lliure i un després del Lliure". Actualment assaja una obra al costat d'Anna Lizaran i Lluís Homar que s'estrenarà a l'abril en aquest emblemàtic teatre de Barcelona. "Dóna molt de gust tornar a treballar amb aquests fantàstics actors i grans amics", diu amb satisfacció.

A "Nissaga de poder", la tercera telenovel.la de TV3, ell és el Raimon, el rebel dels germans Montsolís. "És un home que vol fer les coses ben fetes. En això ens assemblem. A més, jo també sóc un bon consumidor de cava", comenta el Jordi, a qui també hem vist a les sèries "Agència de viatges" i "Pedralbes Centre".

Cada una de les seves aparicions, tant en televisió com en cinema i teatre, posa de manifest que és un actor camaleònic capaç d'interpretar els papers més diversos. "He fet coses molt diferents, però és una feina que no s'esgota mai. Amb cada nou paper s'ha de fer un treball d'investigació per entendre el personatge. Aquesta feina permet ser moltes persones sense deixar mai de ser tu mateix", explica, deixant entreveure en cada paraula que ell i el món de la interpretació formen, sens dubte, una parella perfecta. 

Cary Grant i Jordi Bosch, com dues gotes d'aigua

Segur que més d'una vegada algú li ha dit a Jordi Bosch que s'assembla espectacularment a l'inoblidable actor britànic Cary Grant, desaparegut l'any 86 d'un atac cardíac. Però no es tracta només d'una semblança física, més que evident. Tant un com l'altre són grans especialistes en la comèdia. Jordi Bosch, malgrat haver donat vida a diferents personatges ben diferents, reconeix que aquest gènere és la seva especialitat. "He fet de tot, però la comèdia em surt de natural", diu l'actor català.

Emma Vilarasau, la seva dona

AVUI DIUMENGE (15 DE DESEMBRE DE 2013)

ENTREVISTA A LA NINA

Digues un nom propi que t'hagi marcat.

La primera persona que es va llegir aquest llibre quan encara era un esborrany, un manuscrit: el meu amic Jordi Bosch. Per a mi el Jordi ha sigut sempre una persona clau. Li vaig demanar que llegís el llibre i que fos sincer, i li vaig dir: "Jordi, no em deixis fer el ridícul". Recordo el dia que vaig anar al Teatre Lliure i el vaig veure a l'obra El barret de cascavells, amb la seva dona, amb l'Emma. Jo era molt joveneta, devia tenir 24 anys o així. Aquell dia vaig entendre què és ser actor. I dos anys més tard, el Joan Bas em crida a TV3 per fer la primera sèrie que hi vaig fer, Pedralbes Centre, i em diuen: "El Jordi Bosch serà el teu partenaire". Quan vaig entrar al plató vaig mirar el Jordi, i com que em moria de vergonya perquè jo sóc molt vergonyosa, li vaig dir: "Jordi, abans que vinguin els càmeres i hàgim de fer l'escena, t'ho he de dir: t'admiro tant! Estic tan al·lucinada de poder fer aquesta sèrie amb tu, i tan agraïda a la vida perquè m'hagi portat aquest regal..!" I el Jordi, que encara és més vergonyós que jo, em va respondre: "Ah, bé, molt bé, molt bé". Va ser un moment preciós.

entrevistes | menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch