de Luigi Pirandello
Teatre Lliure, del 18 de març al 22 de maig de 1994
 
 

DIRECCIÓ: Lluís Homar MÚSICA: Carles Santos
TRADUCCIÓ: Josep M. de Sagarra ESCENOGRAFIA i VESTUARI: Gerardo Vera
REVISIÓ: Guillem-Jordi Graells IL·LUMINACIÓ: Xavier Clot
INTÈRPRETS: Nadala Batiste, Jordi Bosch (Ciampa), Gabriela Flores, Pep Guinyol, Teresa Lozano, Pep Pla, Carlota Soldevila, Emma Vilarasau
PREMIS: Premi al Millor Espectacle de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (1995)
Premi de la crítica teatral de Barcelona (Jordi Bosch)
Premi Nacional d'Interpretació Teatral atorgat per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona (Jordi Bosch)
GIRA: Teatro Studio [Milà], 29 i 30 novembre de 1994
 

"I després, és clar, d'aquesta pianola, una composició de Carles Santos (...) en què s'entrecreuen les tres cordes, idea que arriba al seu cim  en la resolució del  furiós monòleg de Ciampa, que Jordi Bosch executa  sobre la partitura, com si es tractés d'un recitatiu. La idea no és exactament nova (...) però resulta tan arriscada (hi ha el perill que l'emoció es distregui, o la música cobreixi les paraules) com brillant.
BOSCH ÉS CIAMPA (O CIAMPA ÉS BOSCH): Tautològic, només cal veure'l. Tota la gamma, tots els matisos. Del servilisme a l'extrema dignitat, del desempar a la més amenaçadora fúria. Comença com un poverello excèntric i al cap de deu minuts ja ens ha fet veure, sense telegrafiar-la, la intel·ligència neuròtica en carn viva, constantment alerta, del personatge: el bufó del tirà guiat per la salvatge força de la seva lògica, el titella que acaba movent els fils de la funció; divertit, patètic, esgarrifador; un elèctric creuament d'Antonio Vico i Giancarlo Gianinni. O sigui, com es deia abans, 'una creació'. Corrin a aplaudir-lo". [Marcos Ordóñez: Avui (Quadern de teatre), març de 1994]

"Jordi Bosch ateny segurament la seva interpretació més rodona en el paper d'Enric Ciampa, l'autèntic protagonista del drama, l'escrivà i servidor del senyor que suposadament corona la testa amb una cornamenta que només li preocupa quan es fa pública, és a dir, quan tem ser acusat de banyut consentit. Titella dels Fiòrica, esgarrinxa totes les cordes del seu violí i es complau d'acollar Beatriu a la corretja d'un sanatori per silenciar tota sospita: 'No costa res fer la boja: només cal cridar a la cara de tothom la veritat'. Vetllador com ningú de les cotilles establertes, és l'únic que s'atreveix a calçar-se el barret de cascavells en un parlament vibrant i terrible, que l'actor pronuncia en totes les seves luxacions. Es dispara com un ninot accionat per la molla d'una capsa de sorpresa, i amb l'excusa de voler 'entrar fins al fons de la consciència' de Beatriu, fa un truculent però parcial streaptease de la seva interioritat que no dilueix els coàguls del dubte". [Francesc Massip: Avui, 20/03/94]

UN GRAN JORDI BOSCH EN EL PIRANDELLO DEL LLIURE: "Una escenografía funcional y bella de Gerardo Vera enmarca un extraordinario trabajo de Jordi Bosch, que compone un Ciampa magnífico; lo juega en la cuerda del histrionismo y el patetismo y lo llena de gestos y matices que ponen a prueba, con éxito, su reconocida capacidad como actor". [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 20/03/94]

CASCABELES DE PIRANDELLO EN EL LLIURE: "Cuando deja la escena dicho personaje (Ciampa), la propuesta registra un ligera pérdida de tono para remontarlo en seguida y alcanzar un brío trepidante a cada intervención de Ciampa, sin que ello suponga desdeñar el excelente trabajo de todo el grupo. Pero está claro que el personaje –una tentación para cualquier cómico exigente- es la oportunidad que encuentra Jordi Bosch para mostrarse gloriosamente efectivo, desmelenarse con osadía y sin tapujos y bordar con la sabiduría de un indiscutible primer actor los trazos patéticos de su 'consciente' alineación. Admirable". [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 20/03/94]

PIRANDELLO Y JORDI BOSCH EN EL LLIURE: "El barret de cascavells es un espectáculo redondo; una pura delicia que llega a l'espectador sin fisuras, con una fuerza comunicativa enorme y un interpretación del actor Jordi Bosch de las que no se olvidan. (...) No deben perderse este montaje porque de hacerlo no verán el colosal trabajo del señor Jordi Bosch. El actor mueve el personaje de Ciampa entre el histrionismo y el patetismo: títere y persona, marioneta mecánica y grito humano. Un trabajo extraordinario, dentro del orden creado con sabiduría por Homar". [Gonzalo Pérez de Olaguer: La guía del ocio, març de 1994]

ITÀLIA

A MILÀ, AMB EL LLIURE: "Una representació un pèl mecànica, no gaire emotiva, ràpida, massa ràpida, com si la gent del Lliure tingués pressa d'anar-se'n, d'escapar d'aquella 'rèplica milanesa de la presó de Sing-sing' en què, com va escriure Marcos Ordoñez a l'Avui (1 de desembre), s'havia convertit per als còmics catalans la sala del Teatro Studio. Una sala, un escenari, que no té res a veure amb la intimitat, amb l'escalfor i la confiança que procura als còmics la vella, coneguda i estimada sala de Gràcia. Però, al cap i a la fi, els còmics catalans van fer un paper digníssim i van aconseguir allò que els francesos en diuen un succès d'estime, la qual cosa, donades les circumstàncies, és tot un petit triomf". [Joan de Sagarra: El Temps, 19/12/94] agraïments a la Biblioteca Nacional de Catalunya

"Il primo stimolo e' venuto da una non sconvolgente, ma precisa e garbata messa in scena del 'Berretto a sonagli' proposta dal Teatre Lliure di Barcellona e dal suo direttore artistico, Lluís Homar, che e' anche regista dello spettacolo. Oltre allo straniamento naturale indotto dalla lingua (che non era lo spagnolo, ovviamente, bensi' il catalano), un elemento di novita' e dunque di incremento dell' attenzione e' venuto dall' interpretazione del protagonista, Jordi Bosch: un Ciampa tutt' altro che raziocinante e insinuante, anzi dominato sin dall' inizio da una violenza compulsiva e quasi meccanica; una sorta di incrocio, si direbbe, fra un epilettico e un automa, come se, una volta girata la "corda pazza", un guasto gli impedisse di tornare, se non per brevissimi e quasi mortali istanti, alla sorniona e sordida rassegnazione della "corda civile". Una lettura del personaggio (e, indirettamente, dell' intera parabola) non meno interessante che singolare, attorno alla quale la solida professionalita' degli altri interpreti (fra le quali vorrei ricordare almeno Anna Lizaran che e' Beatrice e Pep Guinyol che e' il delegato Spano') costruisce una cornice di accurato realismo fatta piu' per metterla in risalto, direi, che per contenerla o normalizzarla". [Giovanni Raboni: Il Corriere della Sera, 06/12/94]

 

dossier Teatre Lliure

 

 

la companyia  
premsa
 
funció
 
  • A les representacions a Milà, l'Anna Lizaran va substituir l'Emma Vilarasau.
  • Fragment de l'original on Ciampa convida a Beatriu a utilitzar la raó i fer voltar l'instrument [extret de la wikipedia]:

« BEATRICE: Lo strumento? Che strumento?

CIAMPA: La corda civile, signora. Deve sapere che abbiamo tutti come tre corde d'orologio in testa.

(Con la mano destra chiusa come se tenesse tra l'indice e il pollice una chiavetta, fa l'atto di dare una mandata prima sulla tempia destra, poi in mezzo alla fronte, poi sulla tempia sinistra.)
La seria, la civile, la pazza. Sopra tutto, dovendo vivere in società, ci serve la civile; per cui sta qua, in mezzo alla fronte. - Ci mangeremmo tutti, signora mia, l'un l'altro, come tanti cani arrabbiati. - Non si può. - Io mi mangerei -per modo d'esempio- il signor Fifì. - Non si può. E che faccio allora? Do una giratina così alla corda civile e gli vado innanzi con cera sorridente, la mano protesa: - «Oh quanto m'è grato vedervi, caro il mio signor Fifì!». Capisce, signora? Ma può venire il momento che le acque s'intorbidano. E allora... allora io cerco, prima, di girare qua la corda seria, per chiarire, rimettere le cose a posto, dare le mie ragioni, dire quattro e quattr'otto, senza tante storie, quello che devo. Che se poi non mi riesce in nessun modo, sferro, signora, la corda pazza, perdo la vista degli occhi e non so più quello che faccio! »


teatre menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch