DIRECTOR: Ricard Reguant AUTOR: José Luis Martín
PRODUCCIÓ: TVC i MAD TV  
INTÈRPRETS:
"NO SEREM MOGUTS": Ferran Rañé (Quico), Pep Ferrer (Julià), Laura Jou, Àngel Cerdanya (Ferran), Manel Ferrer, Jordi Bosch (Cisco Raverter), Jacqueline Arenal (Rita), Òscar Nebreda (cambrer)
"EL PSICÒPATA": Ferran Rañé (Quico), Emma Vilarasau (Núria), Pep Ferrer (Julià), Julieta Serrano (Filo), Mercè Pons (Diana), Óscar Rabadan (Albert), Manel Barceló (Nicolau), Jordi Bosch (Jordi), Francesc Orella (policia)
EMISSIÓ A TV3: 5 de novembre de 1992 - capítol 1x08 // 1994 - capítol 3x?
 

Aquest projecte va significar un nou repte dins la producció de comèdies, ja que es partia d'un personatge, Quico, que ja s'havia construït i editat en tires de còmic per l'humorista gràfic José Luís Martín, i que va néixer als anys 80. El mateix creador d'aquest popular personatge va ser l'encarregat de la tasca de convertir-lo en un heroi (millor, un antiheroi) de carn i ossos en format de telecomèdia per a la pantalla de televisió. Sota la direcció de Ricard Reguant, "Quico l'ex-progre" es converteix en una telecomèdia d'ambient urbà de 13 capítols amb els que s'iniciava el rodatge el maig 1992 -més endavant es completaria amb tres temporades més fins arribar als 43 capítols- en Quico, quaranta anys, divorciat i pare de dos fills, viu una sèrie d'aventures i, sobretot desventures tant en l'àmbit laboral com en el personal. És un personatge amb passat progressista que ha de lluitar a nivell familiar, contra l'ex sogra, l'exdona Laura i un parell de fills desagraïts; a nivell personal no lliga i professional té grans fracassos com a creatiu, en una agència de publicitat multinacional, de les campanyes publicitàries més inversemblants.

NO SEREM MOGUTS: En aquest capítol, en Quico rep l'encàrrec de dur la campanya del Partit Conservador, fet que li regira l'estómac. El cap d'imatge del partit arriba al despatx del Quico, amb exigències prepotents. Però de sobte en Quico descobreix que aquell "fatxa" és en realitat un antic company seu de l'època progre. Tots dos decideixen celebrar-ho amb una gran borratxera. Al final de la festa coneixen la xicota cubana del veí del Quico i aquests s'engresquen recordant com defensaven la revolució del Che i Fidel. L'endemà, en Quico es lleva resacós al seu despatx i s'assabenta que ja no ha de fer la campanya perquè el seu amic ha retirat els fons del Partit Conservador i els ha donat a la "Solidaritat amb revolució cubana".

EL PSICÒPATA: Mentre al despatx del Quico hi ha preocupació per la propera declaració de renda, la xicota del Quico, la Núria, que és inspectora d'hisenda rep unes amenaces per part d'una "víctima" fiscalitzada. El Quico decideix que la Núria visqui a casa seva durant uns dies. Al segon dia d'estar-se a casa, la Núria rep el seu alumne d'astrologia, que resulta ser, evidentment, el psicòpata. Aquest revela que està enamorat secretament de la "Nuri" i que vol matar el Quico. Arriben a temps, però, la sogra i els dos fills del Quico amb el veí que és policia. El psicòpata es tanca al lavabo i en comptes de suïcidar-se acaba prenent-se un munt de laxants. Mentrestant, el Julià i el Nicolau troben la solució per no haver de pagar a hisenda: vudú fiscal.

 

  • El cambrer del Costa Este (al capítol "No serem moguts"), que també es declara culé, és el conegut "ninotaire" Òscar Nebreda.
  • Al capítol "El psicòpata" podem veure el Jordi compartir dues escenes amb l'Emma Vilarasau, pre-Nissaga.

"La telecomèdia més llarga dels anys noranta va ser, però, Quico, que es va estrenar el 17 de setembre de 1992 encara amb la ressaca dels Jocs Olímpics i la creixent competència dels canals privats. De Quico se'n van produir cinquanta-dos episodis de mitja hora entre el 1992 i el 1995, en què van participar diversos directors, com ara Ricard Reguant, un dels seus creadors en la primera etapa, i des de la segona temporada Eduard Cortès, llevat d'un parell de capítols que va dirigir Antonio Janés. La telecomèdia va recuperar el personatge de les tires còmiques Quico el progre creat per l'humorista José Luis Martín en els anys de la transició. Un tipus humà molt proper a la realitat barcelonina d'aquesta agitada etapa que amb el pas dels anys, però, va posant experiència i sobretot excepticisme davant la situació política. Quico, en una paraula, es converteix en un desencisat i vol afegir-se al carro dels 'progres' que s'han fet rics sense gaires escrúpols, però no sempre li surten bé les coses i d'altra banda la seva vida familiar ha estat un petit desastre. Divorciat i pare de dos fills que no l'entenen, ara treballa de creatiu d'una agència publicitària i sempre voldria lligar, però alhora té por de fer-ho. Quico, insegur i vulnerable, va ser un personatge televisiu força diferent del que havien conegut els lectors dels diaris. La interpretació de Ferran Rañé va ser el factor clau per atorgar el to un pèl tragicòmic al personatge i de fet abans de l'estrena ja es van encarregar nous episodis, atès que ningú va dubtar de la seva acceptació. Ferran Rañé va encapçalar un repartiment de gran nivell: Julieta Serrano en el paper d'una sogra esbojarrada, Mercè Pons, Óscar Rabadan i Laura Jou hi van participar regularment i també Emma Vilarasau, Imma Colomer, Jordi Bosch i Pep Munné, alguns dels quals es farien encara més populars gràcies als fulletons de TV3. La sèrie va seguir fins a mitjan març del 1993 amb vint-i-sis episodis que s'emetien els dijous a un quart de deu del vespre".  [J.M. Baget i Herms, "La nostra. Vint anys de TV3]

retall de premsa [La Vanguardia - 05/11/92]
 



televisió menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch