EL MÓN S’ACABA  (Catalunya Ràdio, 26 de novembre de 2002) Xavier Grasset – (...) estem contents perquè tenim avui entre nosaltres Jordi Bosch i Lluís Soler! Un aplaudiment fort per ells... Uns dels responsables directes del que s'ha titulat com a gran èxit o primer gran èxit de la temporada 2002-2003. Bon dia, com estem? Jordi Bosch – Hola, molt bon dia Lluís Soler – Bon dia, molt bé Pepe Rubianes – Hola don Peppino... (cantant) JB – Els veïns... el meu veí, eh? el que viu a la planta baixa i el senyor... LS – El senyor Ianello... i ens partim la dona Dissabte, diumenge... JB – Bé... (enfadat) (rialles)  L'obra d'Eduardo de Filippo que es pot veure al TNC, al Teatre Nacional de Catalunya es pot veure fins al 5 de gener . Eh... no comencem barallant-nos... Se suposa que la seva dona, la d'en... LS – D'en Jordi D'en Peppino, s'ho fa amb Luigi... PR – Carai... JB – Però no, eh? LS – Però no, no Escolta, no queda clar, eh? Jo vaig venir a veure-us i... LS – Vas dubtar? Jo em vaig solidaritzar amb en Jordi... LS – Però no vas veure l'amor que hi ha entre la Helena i jo? Si home! JB – No, no... Vols dir que...? JB – Home, si tu creus que és de debò, jo aquesta tarda que l'hem de fer canvio les troques, eh? (rient) M'hi poso d'una altra solfa, directament l'agafo pel coll! Tu acabes amb la certesa... no et quedes una mica... que molta cassata i molta... home, allí hi ha... Ho saps tot, tu. Els gustos d'ella, Lluís LS – De tothom, de tothom JB – De tota manera no podem donar moltes pistes, eh? Perquè la gent ha de descobrir... Hem de ser cauts... És tota una delícia, és... és metateatre, no? LS – Metateatre JB – Clar, el teatre dins del teatre, molt bé No, perquè físicament és un veure teatre dins d'un... LS – D'un escenari JB – N'ha après, eh? (rient) No, això del metateatre ja fa temps que hi anem al darrera perquè les metes és una cosa.... que ens fixem; que ens fixem a la vida unes metes JB – Exacte PR – El meter siempre ha sido... No, escolta, però ho certifiqueu això vosaltres mateixos? Viviu com una experiència joiosa el fet de... JB – Sí...! Home, joiosa perquè, realment, el diumenge... diumenge hi havia el cartell penjat, allò de "no hi ha localitats", i això, en un teatre... ja sé que el Pepe hi està molt acostumat... LS – El Pepe té el rècord JB -  ... però els pobres mortals no hi estem acostumats! (rient) i llavors quan passa ens fa molta il·lusió PR – Estando unos actorazos como vosotros, coño, no es para menos JB i LS – Gràcies... PR - Jo me'n recordo del Bosch, que fa molts anys, quan feia la "Mort accidental d'un anarquista"... JB – Ostres... PR - ... imagínate, yo iba con mi madre al teatro, yo era pequeñito, tú ya eras un tío mayor... (rialles) JB – No diguis mentides... PR -  que feies el paper de policia... JB – Sí... PR – digamos del gris, no? Por dirlo de alguna forma. I no parlava i era toda una lección de saber estar en escena Ahà PR – Era acollonant. Jo dije, "óstia, ¡qué tio!" JB – Un record molt maco allò d'allà PR – Però era acollonant el teu treball en aquella obra que me'n recordo em va impressionar moltíssim, el teu treball. Y para mi es una honra estar pues con los dos aquí. Bueno yo os voy a dejar porque me tengo que ir (...) [El Pepe Rubianes s'acomiada] Avui a més, però, també tenim al gran Toni Homedes, un altre aplaudiment! Avui estarem molt bé, Toni. Et presento a aquests senyors. Mira el Lluís Soler, com és, que cada vegada que ve ens porta algun regal LS – Vam començar una vegada i hem seguit la tradició [En Toni Homedes i el Grasset intenten esbrinar que hi ha dins el paquetet] - Serà una cassata? JB – Haguéssim pogut portar una mica de ragú, ara que hi penso  [Descobreixen que són unes pastes i tots les tasten] El menjar hi fa molt, oi? (mastegant) LS – Sí, compta (mastegant) No vull dir en el Dissabte, diumenge, dilluns... JB – Macarrons i ragú que mengen, eh? (mastegant) Els macarrons provoquen gelosia, també, eh? LS – Sopem, sopem Sopeu allà? LS - Jo tinc temps. Jo vaig fent allà, ell no perquè està trist i no pot menjar, però... Puc fer una crítica? LS i JB – Sí Aquella cassola és massa nova. No dec ser el primer que ho diu. Aquella cassola que surt allà per fer el ragú, és nova de trinca! Saps allò quan comença, vosaltres encara no hi sou, quan comencen a fer el ragú, que fa shhhhh.... LS – Sí, el ragú Tu ets espectador i t'enlluernes JB – La déu estrenar... La déu estrenar per l'obra JB – La va anar a comprar el divendres pel ragú del dissabte! (rient) Exacte, el divendres... (rient) JB – Divendres es compra la cassola, dissabte es fa el ragú... (rient) Escolta, per cert, avui es veu que donen les estrelles Michelin JB – Ah sí? Fan una roda de premsa, ara a les dotze, els senyors de Michelin a Madrid JB – Bueno Ho dic perquè sempre esteu menjant i tot això... JB – Sí, sí, sí Seguiu, això de les estrelles? JB – Sí, tu també ho segueixes, eh? (riuen) Anem seguint les estrelles JB – Anem seguint-les, eh? Semblem els estrellats L'estel de Natzaret... Ell és més musical LS – Més musical, què vols dir? Et vaig veure al concert del Bruce Springsteen LS – Ah, sí, sí. Sí que ens vam trobar Botant allà com un home boig LS – Oh, tots saltaven allà, eh? Vull dir que era... Sí, sí LS – Realment... A ells els havies vist alguna vegada per la Rambla, Homedes? TH – No Ells són persones sanes TH – Hombre, com té que ser un... claro... [Parlen el Grasset i l'Homedes del fet de treballar de nit] [L'Àngels Bassas llegeix un fragment de "Werther" de Goethe] [Intervenció de l'Antonio Mas] (...) que per cert ens han trucat alguns oients de fora de les comarques de Barcelona que ens diuen que es troben que està ple el cap de setmana i en canvi ells és al cap de setmana quan ells es podrien desplaçar al cap i casal. Hi ha alguna possibilitat de pròrroga, pregunten JB – De moment no. De moment s'acaba el dia cinc de gener. No se n'ha parlat de pròrroga Per què ho feu, això? LS – No, sí. Perquè ens ho fan fer  JB – Exacte Belbel? El director? JB – No, això ja ve de la direcció del Nacional, clar Domènech LS – Exacte Fins al cinc JB – Fins al cinc Però en un cas així, dius, ostres, si una cosa va tan bé... LS – És realment difícil, en un lloc tan gran, és realment difícil, perquè és clar, hi ha tots uns compromisos... Amb la programació feta JB i LS – Exacte Què hi farem! [Es reprèn la conversa amb l'Antonio i l'Homedes] JB – O sigui el dilluns fas com nosaltres (a l'Homedes) TH – No res, tranquil, allà JB – Però no treballes o sí? TH – Sí, sí. Però no hi ha ningú. Me refiero que està la cosa tranquil·la. A partir del dimecres ja comença... JB – Però tu descanses el dilluns TH – Sí, dilluns i dimarts JB – Fas com nosaltres TH - Exacte JB – Bé, nosaltres no... Vosaltres el dimarts feu sessió de tarda JB – Això mateix TH – Jo dilluns i dimarts [L'Antonio finalitza la seva anècdota diària] Escolta, el que diu tothom, que va a veure Dissabte, diumenge i dilluns, dius, al marge que tots actueu molt bé, la Mercè Sampietro, l'Anna Maria Barbany, espera que ho tinc aquí perquè si no..., Quimet Pla, la Carlota Olcina, en Quim Gutiérrez i en Quim Dalmau, els fills, el Jordi Banacolocha, el pare de la dona, l'Anna Maria Barbany... LS – L'Àngels Poch, el Manel Veiga... Que esteu tots increïbles, el que dius és, passen tres hores que semblen una JB i LS – Ahà LS – Sí, sí. És el que fa una estona m'han dit aquí fora Veus? LS – Passen tres hores i sembla una Això és la gràcia del teatre ben fet, que fa que l'espectador entre allí allà i s'oblidi una mica del temps? LS – I planet i fresc, vull dir que tampoc es complica la vida, en aquest sentit, l'autor i t'ho fa senzill I t'hi veus allà reflectit LS – I l'espectador ho agraeix La gelosia que ens persegueix JB – Està molt ben escrita, la funció. És fantàstica. Home, ell diu que els millors actors, el de Filippo deia, eren els napolitans. Ell sortia al carrer, se'ls mirava a tots i després només tenia que transcriure com es comportaven i el que deien. És fantàstic, no? Fàcil, no? JB - Exacte [...] Mamma, mamma, mamma! JB – Ridi, ridi! Guarda la bella ragazza! Giorgio, Giorgio, Peppino! Tenim avui en Jordi Bosch i en Lluís Soler i és un dia d'aquells macos perquè sí. Hem tingut la visita... llàstima que en Pepe Rubianes no tingui la dentadura del tot... LS – Arreglada Arreglada, perquè si no hauria pogut degustar... això a vegades la gent no s'ho creu i diu, sou a la ràdio i ho feu veure, però no LS – No, no. Ho fem En Lluís Soler ha portat unes pastes que... alteren una mica (rialles) el procés... però això és bonic, això és bonic. I que millor que per situar Dissabte, diumenge i dilluns una mica de menjar perquè dèiem abans hi ha un pes important del ragú en l'obra, no? JB – Sí, sí LS – Molt, molt JB – Dissabte es prepara el ragú que el diumenge es menja, que és la gran tradició napolitana i també com molt mediterrània, no? Perquè en aquí també tenim molta tradició del fer el diumenge un dinar de família i el... la presentació seria la preparació del ragú, el nus seria el menjar del ragú amb el seu conflicte que allà esclata tot i el desenllaç... de fet el ragú es menja el dilluns LS - Queda el ragú fred Diuen que és millor... JB – Sí, diuen que és molt millor LS – Sí, rescalfat, una mica fred... JB -  (...) de menjar els macarrons... Escolta, diguem sense desvetllar res, perquè de fet encara que desvetlléssim, encara que fos explicat, s'ha de veure JB – Sí, això sí Que al marge de la tradició mediterrània del bon menjar també hi ha una tradició, no sé si meridional, la gelosia, no? Aquest cuc que de vegades fa malbé relacions, també, no? JB – Exactament. Gelosia que comença per un canvi d'actitud, d'una relació, evidentment madura ja, que ja tenen la cinquantena i com hi ha un canvi d'actitud dius brrrrr...  alguna una cosa estranya..., clar, amb el temps, l'obsessió, en lloc d'arribar al fons de la qüestió, de dir directament, parlar-ne, el que ve a dir l'autor és, escolta, seieu i parleu... Hable con ella JB – Solucioneu les coses. Exactament "hable con ella", solucioneu les coses, perquè en el fons si hi ha amor, l'amor de debò entre una relació, parlant s'arregla. Ell diu, si no hi hagués amor lo que pots fer és demanar el divorci, perquè quan això es va estrenar l'any 59, el divorci encara no havia entrat i estava a les portes, a les portes Però, deu n'hi do, no? A Itàlia anaven molt avançats JB – Sí, sí, deu n'hi doret. Sí, sí, sí. És això. I és clar, amb aquells tres quatre mesos del canvi d'actitud que hi ha hagut per culpa d'un malentès que hi va haver-hi ha de buscar un culpable i... LS - Això mateix I t'hi fixes que en Lluís Soler ha fet el mateix que a l'obra. És molt detallista JB – Sí, sí LS – Sí, sí... Perquè ens ha dut unes pastes LS – És el Luigi, és que ens diem igual de nom amb el Luigi, eh? Però vull dir que, sí, sí, que ha de buscar un culpable i em toca el rebre a mi que l'únic que pretenc és fer-li la vida més feliç Però per què mimes tant a la seva dona? LS – Perquè sóc detallista, vull dir que és un personatge que no... jo m'imagino que a casa també ho faig, vull dir que l'Àngels, la Helena, segur que està contenta, vull dir que a més ens entenem molt bé, i ell també ho podria estar una mica però clar, hi ha el problema aquests de que no es comuniquen i ha de buscar algú, que ja li diu la seva nena petita, vull dir que Ianella ja li diu que "si parléssiu una mica potser ho arreglaríeu fàcilment" Sí, però tu seguiries portant cassates i no sé què... LS – Sempre! Home, ell fa una apologia de la meva memòria per què me'n recordo fins i tot del primer dia que van festejar que vull dir que... JB – Sí, sí, sí. Se'n recorda de tot. La dona de, la seva dona ja m'ho diu "disculpi el meu marit, és una mica pessadet, eh? Però ho fa amb molt bona intenció" Per què costa tant dir al pa, pa i al vi, vi? JB – Ah... I a la marea negra, marea negra? JB i LS – Exacte JB – I no taquetes que es van dispersant (rient) Aquesta és la frase que destaqueu al programa de mà, també, no? JB – Sí, sí, sí Que costa de dir les coses pel seu nom JB – Parlar, que costa tant parlar... Seria el text també un cant a l'harmonia conjugal, a l'amor? Sense moralina... JB – Sí. Exactament ... però moral? JB – Sí, i és una cosa que no passa mai de moda; jo penso que lo que té aquesta obra que serà sempre actual perquè ell saps anar al fons, d'això que estem parlant, és a dir "si us plau, parleu, dieu les coses pel seu nom. Si hi ha un dubte? Doncs t'asseus amb ell i ho aclareixes i tires endavant, no?" Allò que dèiem abans, a la obra hi participen 17 actors que pertanyen a tres generacions d'una mateixa família o són amics, que es van trobant en aquest dinar que és l'eix central de l'obra que abans anomenàvem, és a dir, que aquesta obra en una família monoparental no... funcionaria (rialles) JB – També! (rient) Un monòleg! LS – No, no No, vull dir perquè necessites una gernació, papers, actors, no sé què... Això forma part de... És una obra on tothom es pot lluir. No riguis, Jordi LS – Sí, això està molt bé. Jo hi ha un personatge que... que a més, és just abans d'entrar en escena que li explica a en Jordi, precisament el germà, que fa el còmic... que és, que explica molt bé quan li diu: "Com? M'heu demanat quina obra vaig a assajar?", i ell li diu "No". "No voleu saber l'obra?", diu "No". Vull dir que és en aquest sentit En Quimet Pla, surt allà disfressat d'arlequino... LS – Sí, pensant molt en el moment del teatre, sobretot el del teatre aficionat que és el que representa ell és meravellós, vull dir és una delícia...  Sí que és veritat. Escolta, el que dèiem que l'obra ha aixecat molta unanimitat entre la premsa, entre la crítica, tothom que l'ha anat a veure... Carles Marqués, bon dia Carles Marqués – Hola, bon dia Què en destacaríem de tot el que s'ha publicat? CM – Bé, després del ragú, de postres hi haurà "coca". És a dir, Jordi Coca, del quadern de teatre de l'Avui diu que "tothom coincideix a dir que Sergi Belbel ha fet un muntatge intel·ligent de la comèdia d'Eduardo de Filippo DDD. Un muntatge intel·ligent", dues vegades intel·ligent en quatre línies, atenció, "i eficaç que a més a aconseguit algunes interpretacions realment bones. També hi ha coincidència a destacar Jordi Bosch en la confecció ajustadísima del personatge de Peppino Priore". O sigui, comença i acaba dient "que ningú deixi d'anar al Nacional a veure DDD. Feia temps que a Barcelona no vèiem un muntatge tan rodó, tan intel·ligent", una altra vegada, "i encertat". És a dir, en resum: intel·ligent, s'ha d'anar a veure i tothom que hi va li agrada Això s'ha d'aprofitar, no? JB – Carai. Això qui és, el Jordi Coca? CM – Jordi Coca. Fins i tot (...) aquesta plana que dedica a vàries obres, aquesta només a vosaltres En Benach també us elogiava, el Pablo Ley deia que era "imprescindible, de visió imprescindible".... JB – Sí, sí Dèiem que el ragú, que no sé si tenim la recepta: vedella, oli d'oli d'oliva, llard de porc, cansalada, carn de porc, pernil serrà, all, ceba, vi negre sec de Gragniano, tomàquet en conserva... no sé si el feu tal qual s'ha de fer o... vinga, va, una mica d'estofat... no? (rialles) No sé si l'obra li hauria agradat o l'hauria  pogut signar, per comptes d'Eduardo de Filippo que allà li diuen Eduardo, no? A Itàlia? JB – Sí, l'Eduardo! LS – Directament JB – Sí, sí, l'Eduardo [En Grasset i un altre col·laborador parlen sobre George Bernard Shaw i expliquen que no menjaria ragú perquè era vegetarià] 93-201-74-74: espectadors que hagin passat ja pel Nacional o gent que tingui el desig veure aquests homes com a dues torres i tots els seus quinze companys en escena o algú que faci el ragú d'una altra manera. Per cert, que la Sampietro no s'ha hagut de canviar ni el cognom per sortir: eh! Sampietro! És un cognom italià, no? El de la Mercè. El petó aquell que us feu és... LS – Ai, ai, ai JB – És cargolat, vols dir? Jo estava assegut allà i vaig dir "caram, el Jordi, quina feina s'ha anat a buscar..." JB – Sí, ara quina feinada aquí... Perquè al començament us abraceu com si fóssim l'Homedes i jo, per exemple, però després... JB – Home, has de pensar que és una parella cinquentona... i dels anys cinquanta... i que clar, tampoc s'estilava... Sí, però després quan caieu al sofà... JB – Home sí, hi ha una... un petit record del que serà a la nit... Com els feu els petons? Els feu així? (rialles) TH – I no es toquen Ah, clar que ell també havia sigut actor! TH – Segons com, sí, però segons com, no Tu, quan feies petons, els feies amb llengua o... JB – Aquí som dels que segons com... TH – De costat... Tu els feies veure, els petons? TH – Hombre, segons com els feia natural, però no.  Però (...) segons com no és nota, perquè no t'agafa la càmara i fas veure que et fas un petó, però no es toca. Bueno, el llavi, diguéssim, però no JB – Clar, clar TH – Jo ho sé perquè ho he vist (grans riallades) CM – De molt a prop ho he vist! TH – En rodatges, quan era figurant... [Truca un oient, sense gaire tema, que no ha vist l'obra i diu que ha vist al Jordi en alguna obra al Lliure, no recorda quina, però al final recorda que es deia alguna cosa de "cirerers"... el Jordi li diu que pot venir a recollir una pasteta de les que tenen (com a premi per haver recordat l'obra...)] [Truca una oient que diu que va passar les hores més precioses de la seva vida veient l'obra] [Truca un oient que diu que el confonen amb el Jordi (?!) i que té ganes de saludar-lo] Gràcies al Jordi Bosch que ha trucat per parlar amb ell mateix... (rialles) [Truca una oient que va portar els seus fills que els va encantar l'obra] Per cert, ens truquen des de Figueres per preguntar-vos si anireu a l'Alegria o si fareu alguns bolos... JB – No, no se'n fan LS – No, no Fem una mica d'agenda, una mica d'anuncis perquè aquests homes només diuen que no i que no, que no potser JB – No, no, no El món s'acaba avui amb Jordi Bosch i Lluís Soler. No s'hauria d'acabar mai, per anar bé, eh que no? JB i LS – No Estem tant bé aquí. Per cert, que tots dos teniu nom de restaurant, eh? Casa Soler... Can Bosch... JB - Sí, és veritat... A Salou hi ha una Casa Soler i a Cambrils hi ha un Can Bosch JB- Sí. També tinc nom de rentadora, de... (rialles) No, però, ja que parlem tant de menjar i tot això... [Truca un oient que explica una anècdota amb en Lluís Soler] Per cert, ara en Jordi Bosch ens comentava una història, es pot explicar aquesta? JB - Ah, sí, la del foto. Sí, i tant que sí A l'escenari hi ha una fotografia de família JB – Exacte LS – I a les prèvies, a les fotos que fa la premsa, o sigui, hi ha l'escena que la Mercè i el Jordi estan al sofà, que és clar, la foto del darrera quedava molt... ... destacada LS - ...visible. Doncs una persona va reconèixer la seva família, ella mateixa es va reconèixer a la foto. O sigui surt a la foto. És una de les bessones si no vaig errat Exacte. Expliquem que aquesta fotografia és d'atrezzo del Nacional, és material que es compra, de vegades a antiquaris o... LS - I que deuria estar a casa seva i que algun antiquari l'hauria comprada... I ara la vol recuperar LS – Exacte Quién sabe dónde està el quadre de l'àvia? Al Nacional! JB – Exacte Jo ho sabeu, si us falta alguna cosa de casa on ho podeu anar a buscar JB - Al Nacional Vols que parlem una mica de Majoria Absoluta o què? JB - Tu creus? LS - Sí, sí Què és Con 8 y basta a la catalana o què? JB - Sí, casi casi, eh? O... La família y uno más Exacte. En què es fa més difícil de treballar: amb la gran família que no deixa de ser Dissabte, Diumenge i Dilluns o tot aquella canalla que surt a... JB - Tota aquella canalla! ...Majoria Absoluta JB - Hi ha molta canalla en allà, però vaja, bé, bé, tot és maco. De vegades és dificilot perquè clar, lligar tants nens, més que res, el problema de horaris, pobrets. Arriba aquell moment que ells ja dirien: "Bueno, ja en tinc prou! Per avui ja en tinc prou" i dius: "No, no, per avui encara no en tenim prou" però vaja, pobrets. I l'Emma Vilarasau no t'ha donat mai motius de... JB - D'embaràs? De... (riu) Matrimonis per una banda, al Nacional, gelosia tipus... surt tant bé perquè... JB - Per què ja ho hem vist? Ja ho hem vist (?) a casa... (riuen) [--> frase incomprensible] No, que a la Majoria Absoluta, de l'Oristrell, doncs hi ha l'Emma Vilarasau, a més a més, Ferran Rañé i la Carme Balagué i tu sou els famosos JB - Els famosos, diu! (rient) La resta, d'on... que vau fer un càsting brutal? JB - Sí, vam fer un càsting on vam anar agafant tots els nens. Sí, sí. Sis; un que ve de fora, set; i el que estem esperant, vuit. No està malament! (riu) Hi fas de director de música, no? JB - Sí, el director d'orquestra del Liceu. Ell és vidu, ha voltat món, doncs això, s'havia quedat vidu i tenia els nanos escampats per tot arreu, i un bon dia li ofereixen la feina aquesta del Liceu, ve a Barcelona i decideix agafar a tots el nens, els escampats, i montar vida a Barcelona Millor la música o la cuina? JB - Ah... què se'm dóna millor, la música o la cuina, dius? Sí. JB - Millor la cuina... [Sona la cançó Buona sera, signorina] L'Homedes fa el gest de com si fos italià (...) Ho hauries d'anar a veure això, Dissabte, Diumenge i Dilluns, Toni TH - Si fos dilluns sí, que hi podria anar-hi (rialles) JB - És l'únic dia que no... TH - Diumenge no. Però dimarts a la tarda... TH - Ah, llavorens sí. JB - Clar Buona sera, signorina, gràcies a en Jordi Bosch i en Lluís Soler, felicitats, un aplaudiment, els diem adéu... gràcies i enhorabona...

dissabte, diumenge i dilluns | menú principal © La pàgina d'en Jordi Bosch