“Txékhov no critica, ni jutja ni alliçona”
[Avui Diumenge - 30/04/2000]
Jordi Bosch acaba de complir les seves particulars noces de plata amb el Teatre Lliure: amb “L’hort dels cirerers” arriba a la representació número vint-i-cinc. En aquesta entrevista, el la qual es declara un actor visceral a la recerca de l’equilibri necessari, repassa el que representa el Lliure.
Text: Pep TuguesJordi Bosch és un actor modest, dúctil, simpàtic, amb una gran amplitud de registres, format al Teatre Lliure, d’on ha extret el seu pòsit interpretatiu. Està convençut que sempre pot aprendre més i que la professió d’actor és inesgotable. Ha fet televisió i cinema –amb èxit- però mai oblida el teatre, perquè creu que el teatre es beneficia, a la llarga, de fer cinema i televisió. Valora molt el teatre, perquè és artesanal, però “els uns –diu- s’alimenten dels altres”.
El gruix del seu currículum és ple de representacions al Teatre Lliure. Ha participat en un total de vint-i-cinc produccions al teatre del carrer Montseny. L’hort dels cirerers, d’Anton P. Txékhov, dirigit per Lluís Pasqual, és l’obra que ha servit per celebrar les seves particulars noces de plata. Amb disset anys de feina és una bona mitjana.
L’hort dels cirerers del Teatre Lliure, és un muntatge teatral molt especial?
Certament. Hi ha molt emoció. El teatre, abans que res, és emoció i sentiment; és un art viu que cada dia reproduïm amb l’espectador, en directe, per compartir. I en aquest cas, la sala del Lliure ajuda a fer que els espectadors se sentin molt involucrats en el mateix muntatge. Ells també són part de l’espectacle.
De debò serà l’últim muntatge?
Francament: en aquests moments, no ho sé. Segurament hi haurà un etapa de transició.
La seva posada en escena ve a expressar molt més del que va escriure Txékhov?
Ens acomiadem d’una etapa del Lliure per obrir-ne una altra de nova. En la meva opinió, hi ha tres muntatges dins de la història del Lliure que s’han de subratllar pel que han representat: Al vostre gust, Un dels últims vespres de carnaval i L’hort dels cirerers.
Quina és la grandesa de L’hort dels cirerers?
L’autor retrata uns personatges amb molts colors diferents, i els pots entendre; però quan els interpretes, és molt difícil donar-los totes les capes que tenen, perquè n’hi ha moltes. Són inabastables. És una obra que desprèn moltíssim. Txékhov no critica, ni jutja ni alliçona cap personatge. Això el fa gran, i és un grau de maduresa molt important.
No endebades és l’última obra de Txékhov...
I diuen que va estar tres anys per a fer-la.
La companyia del Teatre Lliure ha fet seu el text de Txékhov?
Sí. Moltes paraules de la Liubov, que interpreta Anna Lizaran, lliguen l’hort amb el Lliure.
Jordi Bosch interpreta Lopakhin, un negociant, un nou ric pagès que comprarà els cirerers i els tallarà tots.
Lopakhin té un gran poder econòmic, és pragmàtic, i no compra per restaurar, mantenir i cuidar l’hort amb nostàlgia. Els temps canvien i s’ha de tirar endavant. És una opció: mirar endarrere no porta enlloc.
Per què no es casa Lopakhin amb l’afillada i majordoma Vària (Rosa Vila)?
Cada espectador en pot treure les seves pròpies conclusions, perquè l’autor ho deixa molt obert. Crec que admira profundament Liubov, i l’ha mitificat... L’ànima humana està molt remenada en aquest text.
La seva interpretació, en alguns moments, interpel·la i s’adreça al públic buscant la seva complicitat.
És així. Volem fer partícip el públic i implicar-l’hi.
La Companyia del Teatre Lliure ha convertit L’hort dels cirerers de Txékhov en el seu hort?
L’hort del Lliure és el teatre i volem dir que ens trobem en un punt i a part. Hem finalitzat una etapa.
El vestuari de l’obra surt dels fons del Teatre Lliure. Reciclar elements escenogràfics és una pràctica habitual al Lliure; va passar Al vostre gust (1983); els vestit que vostè portava a L’héroe, ja l’havia portat Lluís Homar a Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny (1977)...
Sempre que s’ha pogut aprofitar un vestuari, s’ha fet. És roba que ja ha viscut. Dóna un pàtina molt diferent.
Es posen tot el vestuari perquè canvien de domicili?
Poèticament és fantàstic, i, si no, per què ha de servir aquesta feina? Hem de fer volar l´ànima!
Probablement L’hort dels cirerers és l’obra que té més entrades i sortides en què han participat, i potser el repartiment més ampli?
Hi ha més de set-centes entrades i sortides d’escena, i som dotze actors i sis figurants, més un violinista. No cabem tots en línia a l’hora de saludar. Realment, la capseta màgica del Lliure fa temps que s’ha quedat petita.
Vostè és un actor d’estómac, visceral...
Primer ho sento, i després racionalitzo. L’ideal seria tenir-ne cinquanta per cent i cinquanta per cent. Combinar l’emoció dels budells amb la intel·ligència per saber-ho vehicular, transmetre. Però es complicat trobar aquest punt d’equilibri, perquè la passió ens pot arrabassar les paraules del personatge, i l’excés de càlcul pot fer que no traspassem ni comuniquem amb l’espectador. Crec que sóc més visceral que racional.
Amb el pas del temps, els seus percentatges han canviat?
Sí. Els anys et donen raó i experiència, seguretat, i et fan coneixedor de l’ofici. Els anys serveixen per aprendre, però és una feina, com en molts oficis, en què sempre tens la sensació que tot està per fer, i que mai te la pots acabar.
Ser actor li permet agafar tot un ventall de personalitats diferents, explorar totes les capes que ho pot haver en una mateixa persona?
Sí. El difícil és donar a cada capa i a cada color el que demana, perquè tots tenim dins nostre un bon ventall de capes. L’habilitat de saber-ho treure amb la mesura correcta és el complicat de l’actor.
Vostè estudiava medicina abans de dedicar-se a ser actor. Txékhov també era metge i diuen que per això té aquesta mirada comprensiva sobre les persones. Li passa també a vostè?
Si et posen davant un bon text, tens una partitura molt fàcil. Seguir-la és respirar amb els personatges. La medicina dóna la possibilitat de conèixer la carcassa i l’interior de les persones. La grandesa de Txékhov és que t’ensenya les persones humanes. És difícil reconèixer i explicar com som. Com diu el poeta Martí i Pol: “Més val saber-ho, i dir-ho”. Acceptar i acceptar-se és costós, certament.
A la fi de l’espectacle Roberto Zucco, de Koltès, el 1983, ensenyaven la maqueta del Palau de l’Agricultura. A L’hort dels cirerers contemplen gairebé tota la funció del Capvespre al jardí. L’escenari també serveix per dir i reclamar. Han canviat de tàctica?
No. El 93 ensenyàvem el que ha de ser el Palau i ara mostrem el Lliure, perquè s’ha acabat una època. És l’efecte mirall; l’espectador veu una miniatura on està assegut. Fer reflexionar l’espectador és l’obligació del teatre.
Lluís Pasqual fa poc comentava que el teatre és ofici, artesania, i que no n’hi ha prou sent professional.
Té tota la raó. I aquest petit matís dóna una dimensió molt diferent a la nostra feina. I al Lliure creus que existeix perquè ho hem vist en altres, com Fabià Puigserver.
L’hort dels cirerers és un espai per al somni?
Oh, i tant! Pel que és: la nostàlgia del passat hort, la necessitat d’aferrar-s’hi. Però res de tirar endarrera, sempre endavant, i positiu, perquè “tot està per fer i tot és possible”, com també diu Martí i Pol.
Amb la poesia de Miquel Martí i Pol, vostè ha fet dos muntatges poètics, Martí i Pol i Espai pel somni, al Teatre-Auditori del Centre Cultural Sant Cugat.
Tot el que diu el poeta es fa molt entenedor i m’ho sento molt meu. La seva poesia és la vida. Espai pel somni, amb la Nina i el percussionista Àngel Pereira, es pot escoltar en disc compacte i es podrà veure a finals de juny al Lliure.
Va ser una necessitat?
Seré molt franc. Vaig travessar un moment de teatre molt crític, perquè en alguns muntatges teatrals trobava que s’havia perdut la finalitat última del teatre: fer espectacles que interessin al públic. Vaig tenir la necessitat de dir Martí i Pol en veu alta, per retrobar-me amb el poeta, i he vist espectadors molt emocionats escoltant la seva poesia.
En el seu últim llibre, Martí i Pol, es pregunta: “Què és la poesia?”
I acaba dient que tampoc ho sap i no ha trobat la manera de respondre a la pregunta. És el gran drama de l’home que persegueix l’impossible: ho vol definir tot. Txékhov ens mostra a L’hort dels cirerers un grup de gent, ni bons ni dolents, sinó tal com són... No hi ha lògica, i és que la vida és així i els sentiments són molt complicats de catalogar. La grandesa, tant de Martí i Pol com de Txékhov o de Shakespeare, és que llegeixes un pensament i dius: “Això ho he pensat més d’una vegada, encara que no amb les mateixes paraules”. Per això crec que avui tothom opina massa, i de tot.
Pensa com Martí i Pol que les coses més importants de la vida són les petites?
Sí. La vida s’escriu amb lletra menuda.
Encara somia a ser cantant d’òpera?
M’agradaria molt, sí. Faig les meves classes de cant amb la professora Maya Maiska. La veu se’n beneficia, però no tinc pressa. És cert que he tingut alguna oportunitat de fer algun espectacle musical, però no he pogut per causa d’altres compromisos.
Jordi Bosch mai ha abandonat el teatre, però també ha fet moltes i notables incursions en la televisió i en el cinema. En una mateixa setmana, per exemple, va estrenar L’hort dels cirerers i Carretera y manta al cinema.
Cada mitjà et demana diferents coses. Els fruits del cinema van arribar un any i mig després. El teatre és més immediat i no hi ets un instrument més.
La televisió li va donar una efímera popularitat amb el personatge de Raimon Montsolís a Nissaga de poder, de Televisió de Catalunya...
Penso que em va arribar en una edat molt bona. La televisió dóna popularitat, però no té res a veure que et coneguin pel carrer amb el fet que siguis bon actor. I si es confonen els termes...
I com a actor, té por d’estancar-se, de repetir-se?
Aprendre et fa estar viu i despert. La repetició és la mort. La dificultat del teatre és fer-ho cada nit, i com fas que cada representació sigui viu com si fos la primera vegada. Tal com he dit abans, és una feina inesgotable.
L’actor viu en una perenne inestabilitat. En aquests moments també la viu el Teatre Lliure?
El futur és incert, i estem en una etapa de transició! No se sap què passarà!
Els records serveixen per alimentar el futur.
Són garantia per al futur.
Fer teatre per emocionar...
Sí. És la seva obligació.
També per divertir l’espectador...
És molt trist i greu avorrir-se al teatre. I l’espectador mai en té la culpa!
De cada estrena, el Lliure en fa una sessió per a l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure.
Són els espectadors que més van notar en la seva pell la càrrega d’emoció que conté aquest espectacle. També és una obra on a l’espectador li queden moltes preguntes per respondre, i on totes les respostes són vàlides...
Miquel Martí i Pol escriu: “Cridem qui som i que tothom ho escolti...”,
... “I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via enfora, / que tot està per fer i tot és possible”.
Autobiografia
“Vaig néixer a Mataró el 18 de desembre de 1956. Estudiava medicina, però vaig decidir fer teatre. Estic fent teatre professional des de l’any 79, amb la gran fortuna d’haver entrat al Teatre Lliure l’any 1983, i fins ara. Són 17 anys de teatre que han marcat el que sóc com a actor, perquè he après molt en aquesta casa amb els mestres Fabià Puigserver i Lluís Pasqual. I continuo tenint el plaer d’actuar al costat d’una actriu com Anna Lizaran: cada nit em dic: quina sort que tinc d’estar al costat de gent que saben transmetre això tan difícil i tan fràgil que és el teatre. S’ha de notar, no es pot explicar”.
l'hort dels cirerers | menú principal
© La pàgina d'en Jordi Bosch