Se sent música de “Novecento”.

Xavier Grasset - És el mestre Agustí Fernández que fa sonar els compassos de...

Se sent un mòbil.

Un mòbil. No sé si és el mòbil del mestre Fernández o el mòbil del mestre Màrius que ara li apagarem immediatament. Màrius Serra, si us plau, li està sonant el mòbil...

Jordi Bosch - (Riu)

-Bé, anem al que anàvem. Concentrem-nos. Tant bé que havíem entrat amb el piano de l’Agustí Fernández! Jordi Bosch...

-Mm?

-... Agustí Fernández al piano... Agustí Fernández, que per cert, té la curiositat de que ell va fer en certa manera això que passa a  l’obra, tocar el piano en un barco, no?

-Sí, sí, sí. Era pianista en un vaixell. Un creuer pel Mediterrani. Era allà i va estar diu que tot un estiu, un parell d’estius.

-I tu, que has tocat la trompeta... en un barco...?

-Sí. Exacte. Allà a les Golondrines!

(Riuen)

-No. Centrem-nos una miqueta perquè sinó diran: ostres!

-No, centrem-nos perquè la gent no vindrà, clar, ja ho entenc.

-No. La gent ha de venir, la gent ha de passar pel Poliorama. Un text d’Alessandro Baricco, era un monòleg del trompetista...

-Ahà.

-Però vosaltres hi heu introduït la presència també del pianista que no quedi allí com un estaquirot...

-Això mateix.

-...sinó que també té veu. Tot i que la força dramàtica o l’argumentació ets tu, no?

-Sí. És l’amic que és el que explica la història. I ell és el que... es reviuen molts moments de quant tenien aquesta amistat a dalt del vaixell. I quan arriben alguns moments doncs ell, el personatge del pianista, doncs parla també, i els dos fan l’escena. Sí, sí, sí.

-Allò què dèiem; que l’obra parla de l’autèntica amistat. Com es diferència l’autèntica de la que no ho és tant autèntica o de la que no ho és? Què trobes tu?

-Bona pregunta...

-Doncs (riu) una bona resposta!

-Exacte, (rient) a veure si m’ajudes a trobar la bona resposta! Oh... (...) i es queda tan ample ell! (Riu)

- A veure, tu fas l’exercici, cada vespre, de reflexionar...

Sobre l’amistat, clar.

-El bo que té el teatre...

-Sí?

-No t’ho vindré a descobrir ara...

-Clar.

-... que m’ho has de dir a tu és això, que quan et poses en la pell ja sigui doncs de... “L’hort dels cirerers”...

-Clar.

-o els diferents personatges que has fet tota la vida... No! No em renyis! Per què em fas així?

-No (...).

-És que tens l’exercici de al verbalitzar aquell text, al fer-lo tant teu, de poder reflexionar sobre allò, no?

-Sí, sí. Hem d’aprofundir amb un sentiment, amb un sentiment evidentment molt nostre i que a vegades et preguntes si el tenim mig oblidat o que, aquí, al mig, en mig de tota aquesta parafernàlia de la gran civilització i de les grans ciutats, el sentiment autèntic de l’amistat o els sentiments autèntics, si estan realment ben utilitzats o els fem servir com Déu mana, vull dir, això... una cosa que deixes en veu alta, no? Servirà per cadú...

-... servirà  per cadú. Vols dir que la reflexió que tu evoques des de dalt de l’escenari...

-Sí...

-... cadascú que està, que omple el pati de butaques del Poliorama, l’interpreta d’una manera o d’una altra. Estem sentim també ara una delícia musical... Escolta, escolta...

Se sent una música de cambra.

Com que parlàvem de músiques que sonen als vaixells... això és el que sonava al Titanic.

-Ah!

No aquella de “I’m the king of the world”, no. Si no el de debò. Hi ha un disc que recull que sonava, que va sonar, doncs, durant tota aquella travessa. Per què clar...

-Sí.

... seria música passada per aigua, no? que també ens acompanyarà durant la conversa. Vas poder veure el mateix muntatge de “Novecento”, en castellà, que es va fer aquí durant el Grec?

-Sí. Sí, sí, sí, el vaig veure. I, vaja, és pràcticament el mateix, s’ha variat alguna coseta però...

De Tantaka Teatroa, no?

-Això mateix. Per què clar, doncs ho fa una altra persona i a darrera de la persona hi canvies alguna coseta... El mateix director, amb ell també li madura l’espectacle a mida que el va fent, el va adequant...

I tu ja ho sabies que el faries o què, quan ho vas anar a veure?

-Sí! Sí, sí, sí. Quan el vaig anar a veure ja ho sabia i va ser una cosa molt curiosa perquè no m’havia passat mai de veure un espectacle que veuria i que era aquell, vull dir, amb la mateixa escenografia... amb els mateixos tempos... i pensava: ostres, estàs vivint una cosa irrepetible, segur que a lo millor no m’hi torno a trobar mai més.

A vegades amb el cas d’alguna pel·lícula, no? Es pot traslladar... jo que sé, per exemple “A streetcar named desire”... Hi ha... “Un tramvia anomenat desig”...

-Ah! (sorprès)

(Riuen)

-Veus com parlant de no saber anglès el que passa! (Riu)

No, però que existeixen en teatre i existeixen en cine i després hi ha casos que...

-Ah. Ja t’entenc. Sí, sí, sí. Però veure un mateix espectacle que exactament serà el mateix format i que tu ho faràs, no m’havia passat mai. El que et dóna és la confiança de veure que realment funciona, saps? vull dir que tinguis la tranquil·litat, que aquell text agradarà, vull dir, la gent connecta molt bé i s’ho passen bé, saps?

-Ahà.

-Perquè, vull dir, quan tu ho fas de nou format sempre tens el dubte de pensar: bueno, ara ensenyaràs un producte, un treball, funcionarà o no funcionarà, agradarà o no agradarà, i saps que realment això tira endavant i això, permet, doncs, puguer-hi posar alguna cosa més de la teva part perquè a darrera hi ha la persona que ho fa, no?

Hi ha de Baricco, evidentment, la novel·la “Oceà” (...)

-(...) no, no la pel·lícula. Ell va escriure aquest text per a un actor i és aquest text, el  mateix, que s’ha publicat, i a més el Tornatore va fer la pel·lícula d’aquest text. Sí, sí, sí. Que és una pel·lícula fantàstica.

Val. I a més hi ha “Oceà”.

-Hi ha més a més hi ha la novel·la que es diu “Oceà” .

I hi ha la mar Mediterrània...

-I hi ha la mar Mediterrània... el mar Mort...

(Riuen)

Hi ha moltes coses... Les diferències bàsiques entre aquests dos muntatges que parlàvem ara, a part dels actors i tal, s’ha retocat el muntatge?

-Sí, alguna coseta, però molt poc, eh? molt poquet, molt poquet. De debò. No, no... grans diferències no hi són, eh?  

La direcció és de Fernando Bernués, el director d’ “El florido pensil”, una obra que també va tenir molt d’èxit al mateix Poliorama...

-Sí.

... i que parlava de l’ensenyament en l’època franquista. Ha heretat ell mateix algun tic de...

(Riuen)

... no del 18 de juliol....

-De cap aquí...

.... sinó d’aquella concepció teatral?

-No, no, no. A més, va estar molt aquell espectacle, realment... Els que el vam viure, tota aquella època, quan ho veies pensaves: ostres... ostres...

T’hi veies allà mateix, no?

-Déu n’hi doret, eh? Déu n’hi doret... Però no, vaja, ara no és moment de parlar-ne... 

Ara no és moment. Hem dit que sou dos actors: el pianista Agustí Fernández, tu mateix, Jordi Bosch, però de fet sou tres o més, no? perquè hi ha els nens.

-Ah sí! Llavorens hi ha...

Hi ha un moment, com clar, és tot el repàs de la vida del pianista...

-Exacte.

... hi ha un moment que fins i tot el veiem de nano...

-El Nou-cents quan tenia vuit anys i toca el piano. Sí, sí.

Que són tres, de fet, de nens: Enric Garcia, Gerard Torres i Ferran Vilajosana.

-Ahà. Exactament.

Ho fan tots tres igual o dius: ostres, aquest nen ja sembla que tingui onze anys!

-(Riu)

Cada dia en ve un de diferent o com ho féu...?

-Sí. Tres funcions seguides, cadú fa. Saps? O sigui, dimarts, dimecres i dijous ve un nen i divendres, dissabte i diumenge ho fa un altre nen.

I el que és tot... la gira per Catalunya, la fareu en barco també o...?

-Sí... agafarem el vaixell i... una bona Biodramina i cap amunt!

-(Riu)

Demanàvem als nostres oients que ens truquessin al 932017474 fins i tot a la mare del Jordi Bosch per saber allà on va néixer... i buscàvem llocs insòlits, la història d’aquest Nou-cents, d’aquest “Novecento. El pianista de l’oceà” és la història d’un noi, d’un pianista que neix en un barco i allí es queda. Aquesta por en el fons, no? d’haver-se fet el seu món...

-Exacte.

La por de trepitjar terra per veure què hi haurà. No tenir ni la curiositat, hi ha molta gent que s’apalanca també, no?

-Sí.

Que es fa les quatre parets i...

-Exacte.

... i es posa allò que porten les someres...

-Sí, sí, sí.

.... unes orelleres d’aquelles per no veure-hi més enllà i que s’espanten.

[Truca una oient i parlen del Carnaval]

El Jordi Bosch es disfressa?

-No!

Per carnaval no però...

-Ah! Durant tot l’any sí! Déu n’hi doret! Sí...

[Truquen tres oients més. Se sent la música de “The love boat” (“Vaciones en el mar”)]

Aquest seria una altra mena de barco... No és el Titanic, ni és el Nou-cents... però quina mar d’històries que passen al voltant de... potser és això, no? el fet de que quan ets allà no et pots moure, no pots baixar...

-No, no, clar.  Allà estan obligats a aguantar-se, suportar-se, de tot. Sí, sí.

Sigui creuer, siguin pescadors, neixen històries cada dia.

-Clar, clar. Tu diràs.

Que consti que no l’hem posat (la música) perquè sigui San Valentín. Perquè diran: home! que a Catalunya és Sant Jordi!

(Riuen)

D’ “El barco del amor”... (...) Anem a publicitat, al “No sé què fer”. Màrius Serra, ets a punt?

Sí!

Vinga doncs, i Jordi Bosch no et moguis que encara ha de sonar algun mòbil més avui.

-(Riu).

[Màrius Serra fa un anàlisi de la cançó de la Lambada]

-La Lambada flamenca? No... aquesta no la conec... (rient)

Aquesta no és la genuïna, eh?

(...) Envieu ismaels amb alguna cançó que hagueu arribat a odiar a mon@catradio.com. Hem de dir que a “Nou-cents” no hi ha cap cançó que arribis a odiar perquè, com dèiem abans, en l’espectacle teatral d’en Jordi Bosch al Poliorama és tota una delícia (...).

novecento | menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch