EL PIANISTA DE L'OCEÀ

 

d'Alessandro Baricco

Teatre Poliorama, del 31 de gener al 4 de març de 2001

Teatre Bartrina (Reus), 21 d'abril de 2001

 
"Ell deia: No estàs fotut del tot mentre tinguis una bona història i algú a qui explicar-li"
 

DIRECCIÓ: Fernando Bernués ESCENOGRAFIA: José Ibarrola (espai escènic)
TRADUCCIÓ: Guillem-Jordi Graells VESTUARI: Eli Elizondo
PRODUCCIÓ: Tr3s per tr3s, Tanttaka Teatroa i Albena Producció
INTÈRPRETS: Jordi Bosch (Tim Tooney), Agustí Fernández i Enric García/Gerard Torres/Ferran Vilajosana

NOVECENTO, El pianista de l’oceà explica la vida d’un pianista excepcional, anomenat Novecento, nascut en un vaixell - el Virginian-, que recorre, a principis del segle XX, les rutes entre Amèrica i Europa, en un ambient on es barregen milionaris, vividors i immigrants. Criat per mariners, Novecento mai no ha baixat d’aquest vaixell. Encara més, ni tan sols té papers que l’identifiquin. Novecento no existeix per al món: no hi ha ciutat, parròquia, hospital, presó o equip de futbol, que tingui escrit el seu nom enlloc. No té pàtria, no té data de naixement, no té família: oficialment no ha nascut mai: Només té la seva música. Una música tan sensacional com la seva mateixa història.

NOVECENTO El pianista de l’oceà és una història sobre el desarrelament, sobre la immigració, sobre l’amistat. Però, per damunt de tot, és una història sobre la música, el seu significat, sobre el que li passa a qui la toca i el que produeix a qui l’escolta. La mateixa estructura literària del text està esquitxada d’uns esquemes que combinen moviments musicals. Ritornellos, fugues, melodies, es van succeïnt durant el relat, configurant el suport formal del tema de la història: la música. En definitiva, es tracta d’una història sobre un pianista, explicada per un trompetista sense gaire talent, perduts tots dos en mig de la música del mar.

 

“Ara millora en català el seu muntatge de la mà d'un intèrpret esponjós i potent com Jordi Bosch que li permet fer respirar la història amb una alenada i imposar-se a l'estatisme que el plantejament escènic posseeix”. [Francesc Massip: Avui, 04/02/01]

“El narrador, ya lo he dicho, es Jordi Bosch, que la temporada anterior fue un enérgico y aniñado Lopakhin en L'hort dels cirerers de Pasqual. Aquí Bosch tiene, para mi gusto, un solo punto negativo: una cierta blandura expositiva en determinados pasajes, como si la voz se le fuera al tono de cuento infantil. Pero es fugaz, y prima su enorme capacidad comunicativa. Está su voz, pintándonos todo un mundo, una ‘ópera flotante', que diría John Barth, y la épica en la evocación del personaje de Novecento”. [Marcos Ordóñez: El País, 19/02/01]

“El treball de Jordi Bosch és un dels més destacats de la seva carrera artística. Generós pel que fa als registres, allunyat del lament, trencador en determinats moments i fent seva la fascinació del personatge cap a Novecento. La direcció de Bernués es recolza en la sensibilitat i dóna via lliure al talent d'un músic (Agustí Fernández) i un actor”. [Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico, 04/02/01]

“¿Por qué resulta más sugerente el montaje teatral actual de La leyenda del pianista en el océano, con Jordi Bosch, que su anterior versión cinematográfica?”. [Fotogramas, març de 2001]

“Uno, que en este caso no puede comparar, sólo está en condiciones de asegurarles que la obra es un espléndido doble recital al precio de uno. Un magnífico recital interpretativo de Jordi Bosch y un recital de luminosos pianísticos a cargo de Agustí Fernández, (...) Jordi Bosch sabe poner los debidos paréntesis y guiones a los distintos registros que propone la narración. Su Tim Tooney sabe muy bien cuándo está “contando el cuento” y cuándo debe mostrarse ensinismado o exultante, barruntando su mediocridad o dejándose deslumbrar por la vocación de su amigo, empecinado en sembrar de música los océanos. Tim Tooney narra, discute, interpela al pianista y pone al espectador como testigo de una entrañable confraternidad, pero sabe que para formular ciertas turbulencias estomacales o mentales, el personaje debe levantar la cuarta pared y atrincherarse tras ella para no convertirse en un increíble monigote parlante. Del dicho al hecho, de lo “narrado” a lo “sentido”, Jordi Bosch practica, pues, un vaivén de tonalidades interpretativas, del todo punto convincente. Un trabajo magnífico”. [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 03/02/01]

“OK: Cal insistir-hi? Doncs, evidentment, Jordi Bosch. La seva creació és magnètica, emotiva, plena d'humanitat. Tota una demostració que Bosch és un dels actors més complets que podem trobar als nostres escenaris”. [Què fem? (La Vanguardia), 23/02/01]

Novecento. El pianista de l'oceà la primera obra teatral d'Alessandro Baricco, ha tornat al Teatre Poliorama, però aquesta vegada en versió catalana, amb un actoràs com Jordi Bosch i amb un pianista com Agustí Fernández. (...) Jordi Bosch aporta a Novecento. El pianista de l'oceà la seva manera peculiar d'interpretar un text, la seva expressitat, la seva escola de bon teatre. Per tant, la càrrega textual i excessivament literària que arrossega el text de Baricco es compensa amb aquesta actuació brillant de Jordi Bosch”. [Andreu Sotorra: Clip de teatre]

 

presentació   col·loqui
 
 
funció
 
 

"L'hora del pati" [RAC 1 - 06/02/01]

"El món s'acaba" [Catalunya Ràdio - 14/02/01]

 

"TN Migdia" [TV3 - 01/02/01]

"La partitura està molt ben escrita i llavorens vas tirant, vas caminant, saps? i el text t’hi porta sol, vull dir. No, no... És molt fàcil, de de d’això, ja no de dir-la sinó de poguer-la explicar, saps? Demana, això sí, el plaer d’escoltar-la, no?".

[Sobre en Tim Tooney] “I llavorens sent la necessitat d’explicar aquesta història. Hi ha un moment que diu... ell recorda unes paraules que deia: ‘no estàs fotut del tot del tot mentres tinguis una bona història i algú a qui explicar-la” i llavors es dedica a explicar la història del Nou-cents, el pianista aquell de l’oceà”.

[Sobre l’Agustí Fernández] “És brutal com toca i sentir-lo cada dia allà. Sents el company allà, en directe. Vull dir, és un, és un coixí que està molt bé, li dóna una riquesa molt gran, a l’espectador, vull dir, sentir el text aquest acompanyat amb aquesta música, agafa una volada molt maca”.

[Sobre el text] “La poesia s’olora per tot arreu, vull dir, per això fa aquesta cosa entre la música, la poesia i, fins i tot, la cosa més quotidiana, perquè és un llenguatge molt quotidià; no és gens poètic però de tant en tant fa uns subratllats a unes preguntes que dóna obertes, vull dir que, em sembla que és la grandesa de tots els poetes, no?”. [La revista de l'espectacle (C33) - 12/02/01]

 

Entrevista a Agustí Fernández [El País - 19/02/2001]

"No es la mejor manera de iniciar una conversación, pero tengo que decirle que nunca le he visto la gracia a Alessandro Baricco. Tampoco creas que soy un gran admirador de su obra. De hecho, el libro que ha inspirado “Novecento. El pianista de l’oceà” estuvo rodando durante meses por mi casa hasta que me decidí a leerlo. Si estoy en este montaje es porque me parece correcto y porque puestos a pasarme un mes, o más tiempo, con alguien en un escenario, Jordi Bosch es una de las mejores personas para hacerlo".


teatre menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch