Albert Om – Natza, quan vulguis.

Natza – Va començar l’any 1981 amb la “Mort accidental d’un anarquista” i des d’aleshores no ha fet més que ressuscitar a l’escenari. Ha estat un dels actors més fidels del Teatre Lliure i ha interpretat des dels papers més clàssics als més novells. Els que van menys al teatre el coneixen pel seu paper a “Nissaga de poder” i al cinema s’ha deixat caure a “La buena vida” o a “El perquè de tot plegat”. Té cara de bona persona i probablement ho és. Ara se’l pot veure en viu i en directe interpretant “Novecento, el pianista de l’oceà”, una obra d’Alessandro Baricco que serà en cartell fins al 4 de març al teatre Poliorama de Barcelona; després correrà pel país. Aquesta és la història d’un pianista explicada per un trompetista; ell és el trompetista i ara ens explicarà alguna història.

AO – Jordi Bosch, bon dia.

Jordi Bosch – Hola, molt bon dia.

-He vist que reies quan la Natza deia que feies cara de bona persona.

-Sí (Riu)

-A sobre de fer-ne cara, ho ets?

-(Riu) Podríem dir que sí, oi? He, he...

-És allò de la dona del Cèsar, que no només ho ha de ser-ho sinó que ho ha de semblar, no? Doncs això és al revés.

-Sí. Exactament.

-Però hi ha una cosa que jo crec que... suposo que hi ha t’ho han dit moltes vegades, però jo crec que hi ha actors que van d’actors, en el sentit que donen moltíssima importància a la seva feina i... tu ets un tio normal.

-Home sí, ho intento. Jo sempre dic que l’idea al cap d’allò de l’artista o la gent  que es dedica a això ho som quan som a dalt d’un escenari i els focos il·luminen i has d’explicar alguna cosa, però fora, al carrer, un altre més, normal i corrent, que li agrada fer això,  la vida quotidiana i anar al mercat i anar a passejar i tal, saps? em sembla a mi. Jo quan vaig començar recordo que els companys anaven amb barrets i amb foulards llargs i jo pensava: però per què van disfressats pel carrer? si no cal, ja ens disfressem a l’escenari, no? Però bueno, mira, són opcions, no?

-Així que no creus que la professió s’hagi de revestir d’aquest glamour que a vegades li volen posar...

-(Riu)

-No ho dic amb segones, eh? Ara, ara no ho deia amb segones!

-(Riu) Diu: coi!, ja ha sortit...

-Ja està passat això!

-Sí, sí. Exacte! Sí, no, jo penso que no, que, exactament, això del glamour i tal, està allà dintre de l’escenari, sota el foco i com s’expliquen les històries i el que es fa... jo penso que això ja té l’atractiu, ells s’asseuen en una butaca i veuen a uns senyors que expliquen coses i vull dir, no, lo que pot arribar de suggerent... però vaja, al carrer... no.

-Deia la Natza també que havies començat al 81 amb la “Mort accidental d’un anarquista” o sigui que aquest any, 81, fa vint anys...

-Vint anys ja....

-No sé si saps a més el dia, si tens comptats els vint anys de carrera, o potser no va ser la primera primera que vas fer?

-No, aquesta no va ser exactament la primera, abans n’hi van haver-hi unes tres. Em sembla que vaig entrar el 79, 78-79 a Barcelona com a professional, però aquest muntatge va ser molt emblemàtic, va ser molt sonat, vam estar tres anys, el vam córrer molt... i li tinc un apreci molt gran.

-Va ser el primer “bombasso”.

-Exactament! Va ser... molt de carinyo li tinc en aquest muntatge.

-I quan mires enrera aquests vint o vint-i-dos anys de carrera, què hi veus per tot aquest temps? que dius: osti! Quines són els muntatges, les coses, les fites que tens més carinyo en tot aquest temps?

-Veus molta feina i, clar, també hi ha mil moments molt destacats que han sigut importants per aquesta feina i per mi, fins i tot de vida, no? Aquest muntatge ho va ser-ho, va ser-ho l’entrada en el Teatre Lliure, que va ser en el 83, al cap de dos anys i que realment m’ha marcat molt tota la meva feina i  la meva professió... Molts, molts moments, sí, sí, n’hi ha, déu n’hi doret...

-I com és que decideixes fer-te actor?

-Ah... bona pregunta!

-Tu també eres...

-Jo anava per medecina.

-Anaves per medecina?

-Sí... Anava per medecina, havia començat primer i cap a la meitat, bé, ja va fer aigües, i vaig aprofitar que venia la mili i vaig dir: saps què? vaig a la mili... i allà deixo a veure què passa, si faig teatre o faig medicina... i quan vaig tornar em vaig poder enganxar ràpidament aquí a Barcelona en un muntatge que s’estava ja preparant i va ser dit-i-fet, acabar i en deu dies, brum! entrava...

-Perquè vols dir que a la mili vas potenciar les teves dots d’actor?

-(Riu) No! Que va! Al contrari! Allà... (riu) Ostres, he he. No, va servir per rumiar, però vaja, rumiar una cosa que tenia que caure pel seu pes...

-El dubte ja el tenies abans, diguéssim...

-Exactament. Sí, sí, sí.

-Que havies fet algun Pastoret, potser?

-Exactament. Oh, al començament va ser Sala Cabanyes a Mataró, sí, amb els Pastorets, quan tenia 14, 15 anys, després vaig agafar l’època del teatre independent... que era molt fort i molt reivindicatiu... i ja et dic, i al 79, doncs que vaig puguer entrar a Barcelona al món professional.

-I llavors, allà la mili, va dir: no, no, jo he de fer d’actor... perquè... reenganxar-me tampoc...

-Exactament!

-No seria lo meu... no, he de fer d’actor. I llavors una altra de les fites que suposo que marquen la teva carrera és el Raimon a “Nissaga”.

-Exactament.

-Suposo que això li dóna una transcendència pública a la persona, al Jordi Bosch, que no sé com t’ho vas agafar tot plegat? Va venir de nou... no et va venir de nou...

-Va està bé que m’arreplegués en un moment que ja ets una miqueta grandet, vull dir, que ja has fet una cosa i tal. Jo sempre pensava: si això t’arriba a agafar allò que entres, vols fer d’actor, i et cau a sobre això amb vint-i-pico d’anys suposo que et  desestabella una miqueta, saps? Però quan ja estàs una miqueta més granadet, eh? ho pots pair millor i pots conèixer... això que tu coneixes tant bé que és el molt de la popularitat i tot plegat... i, vaja, ha sigut una experiència molt maca, realment. Jo hi tinc un record grandíssim, tot el món de “Nissaga” i lo que va representar i lo que ha representat jo ho trobo fantàstic.

-Que per cert, “Nissaga de poder” ara la repeteixen cada dia a dos quarts d’onze del matí.

-Sí, sí, sí.

-Competim amb “Nissaga de poder”!

-(Riu)

-No sé si te la mires mai quan et lleves; aviam?

-Sí, a veure per on vaig avui?

-A veure què toca? Que ja et deu sonar a la prehistòria, a tu.

-(Riu)

-I encara l’estan passant... La tornaries a fer una sèrie? T’hi tornaries a enganxar a una història d’aquestes, de dos anys de rodatge?

-Sí. Hi tornaria. De debò, sí, sí. Són experiències molt maques, molt agradables... de debò, sí, sí, sí.

-Abans ens parlava el Jordi Bosch de que estaves molt lligat al Lliure, des de l’any 83, ets un dels “actors” del Lliure, no? Com el veus el present i el futur del Teatre Lliure?

-(Riu) Posa els ulls genyos...

-Fa cara de...

-Fa cara de... uhhhh (riu). Ai, el veig bastant... una mica complicat, bastant complicat. En l’ambient està aquesta complicació... no és fàcil, i a més lo que es veu a venir... Hi ha ganes d’inaugurar el nou teatre... pensem que la temporada que ve es podrà inaugurar el Palau de l’Agricultura, si tot va bé, però tot i amb això, hi ha una cosa que pul·lula per l’aire que no està clara, no? I no ho sé. O sigui, francament, parlant amb, allò, amb tota honestedat...

-No ho veus clar?

-No ho veig gaire clar, però vaja, suposo que s’intentarà per tot el possible de que s’arribi a aclarir perquè... pel bé de tothom, vaja, espero...

-Per cert, saps que hi ha un actor madrileny, em sembla que és, que es diu Jorge Bosch?

-Sí...

-Us coneixeu?

-No, no sé ni la cara que té, però sí que és veritat. Ell sort que posa el Jorge Bosch perquè posats a...

-Tu vas amb el Jordi a tot arreu i així no hi ha problemes.

-Sí, sí. Exactament.

-Jordi Bosch, doncs, és al teatre Poliorama, cada nit, fins al 4 de març amb l’obra “Novecento, el pianista de l’oceà”. Si de cas, ambientem-nos una mica.... (se sent música de piano) “Novecento” és la història d’un pianista explicada per un trompetista sense gaire talent... diu, la informació que heu enviat vosaltres, perquè el trompetista és el Jordi Bosch, o sigui que no em miri malament...

-(Rient) Sí.

-I tots dos perduts en mig de la música de la mar, en mig d’un viatge en un barco. No sé si tu ets dels que et mareges anant en barco, o no.

-Sí!

-Si?

-(Riu) Sí, i ademés hi ha un moment que explica que arreplega, en el seu primer viatge el trompetista explica, arreplega una borrasca increïble i que s’ho passa molt malament, perquè en un transatlàntic, quan arreplega una mala mar, l’arreplega forta...

-Has fet viatges llargs en barco...

-No.

-... que t’hagis marejat.

-No, no. Com a molt d’aquí a Mallorca, fa un pila d’anys, una pila d’anys.

-Però ja n’has tingut prou per dir que... res.

-Sí, sí. Exactament. (riu)

-I escolta, el protagonista és el pianista i, en canvi, qui explica tota la història ets tu, el trompetista.

-Exacte.

-Explica’ns una mica com funciona això.

-És la història d’una persona que neix en un vaixell, no baixa mai a terra; explica en un moment determinat el perquè no baixa; però llavorens, el seu amic, aquest, el trompetista, que es coneixen a la jazz band del transatlàntic, ell sí que ho retransmet, després de sis anys de viure junts, baixa a terra, i se’n dóna compte de la personalitat d’aquell home que va ser tant fascinant que sent el plaer de puguer-la explicar i, fins i tot, és el seu motor de vida. Quan diuen una persona amb poc talent es refereixen en a que és un home que realment les coses no li han anat gaire bé, és... s’ha  considerat sempre bastant mediocre, tant en el seu ofici de trompetista com a la vida, llavors és millor admirar aquella persona que va ser tant fantàstica i que va ser, realment, una cosa fóra de sèrie, saps? i aquesta gent, enmirallant... ell realment s’alimenta una mica de la vida de l’altre, del company, i el recorda, i el recorda molt bé, i per això explica la història: per què aquell home no va baixar mai i fins i tot hi more, en el vaixell.

-A l’escenari hi sou dues persones, el trompetista, que ets tu, i el pianista, que em sembla que és l’Agustí...

-L’Agustí Fernández.

-... Fernández, que és pianista, que no és actor.

-Sí. Ell fa d’actor i ho fa molt bé.

-Però llavors, pràcticament el pes de tot el portes tu, és pràcticament un monòleg. Això és més difícil, és més dur a l’hora de preparar una obra, que saps que pràcticament tota la responsabilitat la tens tu que no pas en obra coral, que sigueu quinze a dalt d’un escenari?

-Sí, clar, inconscientment és això que dius, quan són quinze tu agafes la teva parcel·leta i tires... Sí, el que passa és que la partitura està tan ben feta que clack clack t’hi vas entrant, t’hi va portant, és com una mena d’espiral que t’hi va portant de dalt a baix; et trobes al final que dius: carai! i a més molt ben acompanyat pel piano... amb aquella música del món del jazz... que passa entre els anys 20 i 40, és tot una cosa com molt agradable, el rag time... i aquest tipus de jazz que és una cosa, argh, és molt a dintre, realment es va inventar perquè es fes ballar, perquè la gent se sentís viva, era una època molt determinada, no? Molt, molt calenta...

-Hi ha un moment que el teu personatge diu que si Déu fos negre ballaria el rag time.

-Exactament.

-Que ho portaria a dins.

-Exactament, sí, sí.

-I llavors, clar, també hi ha una altra cosa, que també és molt important de l’obra, suposo, que és el fet que tot això passi a dins d’un barco, que canviaria molt si això fos en una altre ambient. Ho determina molt la presència del barco, que això sigui en mig d’un viatge, gent que no surten mai d’aquest barco, el pianista... Com influeix això?

-Sí, sí, sí. Està bé la reflexió perquè, es veritat, l’Alessandro Baricco ho situa en mig de l’oceà que clar, és terra de ningú, i a més a més, és com fer... com aquesta una mica una al·legoria de la vida, ell la porta allà tancadeta, allà dintre i realment pot passat el que podria passar aquí al mig de Barcelona, al mig d’un menjador d’una casa, no? són com es lliguen les relacions, és un cant a l’amistat molt profund, l’amistat de debò, saps que dues persones s’estimen i es compenetren d’aquesta manera...

-Que poder no seria tant fàcil aquesta amistat a Barcelona, no?

-Exactament, és com depurar el sentiment, no? Que en aquí a lo millor es distreu en altres coses i allà, al mig de l’immensitat de l’oceà, doncs, les coses són molt més fortes, perquè clar, no tens res més on agafar-te, no? i per això ell està bé que ho situi allà dalt i que... i el perquè no baixa és molt interessant, el perquè aquella persona decideix no baixar, és una opció de vida però també és una opció que tots la tenim a dintre, vull dir, no és que hi hagi un perquè molt concret.

-Què vols dir que tots la tenim a dintre?

-Sí, opcions de vida. Clar, el Baricco en el fons està fent això, una al·legoria de la vida, passa que ell la porta... la sap portar... zap zap la posa allí dintre d’un barco, la porta en una situació una mica excepcional però en el fons és la vida de cadascú.

-I en un moment determinat, et pots confondre de si ets en una obra de teatre o en un concert de jazz?

-Mm! Sí. No, no. Està a cavall de les dues coses, és veritat. Segons l’Agustí, ell diu que no és un concert de jazz sinó que simplement és una partitura de jazz, molt ben portada, que serveix per explicar la història, però hi ha moments que realment... que ell que toca com els àngels, que és l’autèntic “Nou-cents” i que... sí, sí, sí, jo penso: ostres, tens el privilegi d’estar escoltant cada nit unes peces de jazz fantàstiques.

-I escolta’m, et vaig a dir una cosa, tu, la teva faceta de trompetista jo no la coneixia però la toques fantàstica, la trompeta, eh?

-(Riu) Ah, he fet un curset de... acceleradíssim!

-O sigui no hi trampa de cap tipus...

-No...

-I tant ! Que vols que hi hagi trampa al teatre... 

-Exacte, al teatre tot és...

-Un quart i cinc minuts d’onze del matí, estem parlant amb el Jordi Bosch, que juntament amb l’Agustí Fernández, presenten cada nit, al teatre Poliorama, fins al 4 de març, el “Novecento, el pianista a l’oceà”. Una altra cosa que fas, i molt, durant l’obra: no pares de fumar.

-Sí noi! I això que no fumo jo!

-Tu no fumes?

-Jo ara feia 18 anys que no fumava, de debò t’ho dic, eh?

-Però quin drama ser actor!

-Sí, sí. M’ho varen demanar i vaig dir: mira, ho farem, ho farem... Però ho tinc tant clar que ja... que ja he deixat de fumar... que quan són en allà, encenc cinc o sis cigarros i de cada un en faig dos caladestes.

-Sense empassar-te’l.

-No, no. Me l’empasso.

-És clar, no quedaria bé...

-No, sí, allò de... brr... sí, eh? fent veure que... buff... (Riu) Sí, sí. Per anar-hi entrant de mica en mica, però curiosament quan acaba ja me n’he oblidat.

-O sigui, l’únic cigarro que fumes, l’únic que toques en tot el dia, és el del vespre.

-Sí, sí, sí. Exactament, sí, sí.

-És curiós perquè fa uns dies, fa bastants dies, fa bastantes setmanes, parlàvem amb la Lídia Bosch, després que fes el “You are the one” amb el José Luis Garci, que no sé si has vist la pel·lícula, però es passa tota la pel·lícula fumant, tota, tota, una pel·lícula en blanc i negre... tota la pel·lícula fumant, ella, i va dir que feia vuit anys que no fumava, tu. També li va passar el mateix. I ella, havia acabat el rodatge, t’ho dic perquè això et pot animar, i ja no tornava a fumar...

-Ja no tornava a fumar...

-Veus? Vull dir que va ser durant aquell temps i prou.

-Exacte.

-Aquesta obra s’ha representat al País Basc, em sembla que amb versions amb euskera i amb castellà, després s’ha portat a València, també té versió cinematogràfica.

-Sí.

-El protagonista és el Tim Roth i la dirigeix el Giusseppe Tornatore...

-Exacte.

-... el de “Cinema Paradiso”. Tu quan et prepares, has de veure tot el que fan els altres o t’estimes més no mirar-ho per no haver de... per no caure en la temptació de copiar o de...?

-No, m’agrada mirar-ho i he vist la pel·lícula, i la recomano perquè és un meravella, és una meravella, perquè clar, hi és tot; allò del cinema, que no no, hi surt el transatlàntic, surten mil centenars d’emigrants... és fantàstica, és fantàstica, i a més a darrera hi ha algú... com a... desperta alguna cosa aquest text que darrera hi ha gent que s’hi apassiona, llavorens, al director, li va agradar tant que és conscient que fa una pel·lícula llarga, em sembla que se’n va a les dues hores llargues, i que suposo que era conscient que no seria un èxit comercial, no va dir: estarà en cartell mesos i mesos! no, no, no; però ell la va fer amb tots els ets i uts i escolta, és fantàstica de veure-la, la recomano... I el muntatge en castellà també l’havia vist i em va agradar veure’l perquè era una manera com de corroborar que realment allò funcionava, tenia... allò que de vegades quan tu inaugures un text i no saps què passarà, com reaccionarà el públic... sempre tens aquesta sorpresa, i clar, allà ho pots comprovar, que realment funciona i a més et dóna com una tranquil·litat de posar-te a treballar, t’hi poses a treballar com, a veure, a partir ja d’un nivell, perquè hi ha tota una feina que han fet aquella gent, que l’han feta molt bé, tu a veure com t’hi poses, com hi poses la teva persona i què hi pots intentar, doncs, millorar, si és que realment es pot millorar alguna cosa.

-I ara, després d’aquests vint, vint-i-dos anys de carrera que portàvem, tries les obres, els papers, en funció d’una altra cosa del que feies abans? És a dir, ara et permets més el luxe de dir que no que no pas al principi?

-Va a temporades, no et pensis, eh? No, no. Poques vegades he de dir que no, eh? T’ho dic molt en sèrio. No, per què és allò que...

-(Riu)

-... aquí hi ha aquella anècdota...

-Va, no ens facis llàstima, Jordi, ara!

- No, no, no. Que hi ha una anècdota que sempre explicaven del Fernando Fernán Gómez que li deien, anava el seu representant i li deia: escolta que m’ha arribat un guió i no... no l’hauries de fer, eh? Bé, cap problema, doncs farem l’altre. Diu: no, és que no hi ha un altre. Doncs farem aquest.

(Riuen)

... hi ha temporades que escolta, saps que vull dir, que triar, triar... sí, ja ens agradaria, suposo, triar més, però vaja, poques vegades, eh?

-Jo ho deia perquè segurament l’únic criteri no és el comercial o segurament no és el primordial, no? a l’hora de triar una obra; moltes vegades t’emociona més un text que...

-Exacte.

-... que no la possibilitat de dir: home, jo amb això sé que faré cinc anys seguits i batré el record d’espectadors i sortiré a tot arreu.

-No, no, no. Exactament. A mi lo que m’agrada és això... aquesta feina lo que té de maco és això, aquests textos... de cop et trobes aquests textos tan fantàstics i això és lo que et dóna un motor de dir: ai va! sí! fem-lo! tirem-nos-hi! fem-lo! Sí, sí, sí.

-El que veig és que no se t’ha encomanat el llenguatge del pianista...

-No, no, pobret! (Riu)

-Hi ha una frase que la diu molt...

-Ah, sí! Sí que és veritat, aquell...sí!

-La vols dir tu o la dic jo?

-Diga-la tu, que quedarà millor...

-Ho sento: “A pendre pel cul”.

-Ja hi era en el teu llenguatge habitual o li has incorporat ara, com ho farem això?

-(Rient) Sí... la tindrem en compte també aquesta...

-Bueno, és igual. Et volia demanar a qui engegaries, però és igual... Cinc minuts per arribar a dos quarts d’onze, hem conversat amb el Jordi Bosch, sobre “Novecento”, que recordeu, la podreu veure al Poliorama fins al 4 de març, “El pianista de l’oceà”, és aquesta barreja de jazz i de teatre cada nit al Poliorama. Ara jo crec que la Natza serà educada, no t’engegarà, però sí que te’n dirà unes quantes...

Natza – No... perquè a més quan estàvem aquí m’ha preguntat si ara anava jo, dic: no, no, és que jo em quedo; i ha pensat: tu què fas aquí, no? He intentat suavitzar una mica el tema: no, que estaré amb vosaltres... i com que ha fet aquesta cara així estranya, doncs, li he dit que vaig anar a veure l’obra i que em va agradar molt... i llavors he pensat: calla, que això entrarà bé, ell ha estat modest i ha dit: no, és la història... dic: home no, tu també ho fas bé... (...)

(Expliquen que sempre fan una fotografia al convidat però que avui s’ha sentit com es rebobinava el carret)

-(...)  però a vegades només se sent el click de la foto i avui s’ha sentit el eeeee que és com el soroll de la màquina d’afaitar, eh?

-No... que ve de....

-És per l’obra, sí. La barba aixís de deixadeta no.... Bueno, brutejant una miqueta, eh? (riu)

-Sí, sí. Aquesta barba així...

-Eh, Natza, perdona que avui ho puc dir: qui té més canes?

-Jo.

N – Ostres, saps qui anava a dir? El Jordi Bosch.

-  Ah... sí, eh?

N – És veritat, és veritat.

- És que sempre diu: tens més canes que els convidats, doncs avui no.

-Ostres.

N – Però jo que he sigut molt educada i no he volgut dir l’edat del Jordi Bosch, et diré que és més gran que tu.

-  O sigui que ja és lògic, que sigui així.

N – O sigui que mentre hi ha vida hi ha esperança.

-  Vols dir que el Jordi Bosch, als 34 anys, no estava com estic jo.

-No... tens una cana molt interessant... Sí.... Aquesta cana, carai! Oi, tant! Més d’un la voldria!

N – Aquesta ens l’hem d’apuntar, tampoc el tenim: “Tens una cana molt interessant”, frase del dia!

- Pregunti’m com!

-Ho escolten tot, eh?

- Perdona, sí que era especial perquè era la primera vegada que veia el Jordi Bosch...

N – Ah, i per això te’n recordes...

N – No, no. També déu ser la primera vegada que et diuen una cosa semblant...

-És que ho escolten tot, eh?

-No et donen dret a la privacitat, aquella cosa...

-Exacte!

N – Bé, porta un rellotge, el Jordi, d’aquests que no se sap mai exactament l’hora que és, potser per això ha arribat un quart d’hora abans de lo previst i també és d’aquests bastant extra pla. Si fins ara estàvem acostumats a que molts polítics havien estat metges, ara ens haurem d’acostumar de que a molts artistes els havia donat per ser metges en un moment determinat de la seva vida! Apuntem al Jordi Bosch a la llista, a mi així de coneguts, l’únic que em sona és el Gran Wyoming, però aquest havia exercit...

- El gran Wyoming havia exercit... que déu n’hi do, anar al metge, que tinguis un problema, i trobar-te al Gran Wyoming...

-Ai, ai, ai...

(Riuen)

N – Quan hem parlat del Lliure ell mateix ho ha comentat, per posant-se en situació, que ha posat els ulls guenyos, efectivament, ha posat els ulls guenyos i no... no has estat gaire maco, eh? S’ha emocionat molt quan parlàvem de l’època del rag time, però especialment, jo me l’he imaginat fent una versió... una nova versió, la versió del 2001 del “Cantant de jazz”, no sé si t’agradaria, en un moment donat?

-No estaria malament...

N – Sí? I escolta jo ja l’hi enganxaria... hi ha dues opcions: o enganxar-li la xapa aquella de “¿Quiere dejar de fumar? Pregúnteme cómo” o posar un anunci al diari “Mètode per deixar de fumar Jordi Bosch”, no?

-  I tant!

N – És a dir, com poder estar fumant durant tres mesos i després tornar-ho a deixar sense cap problema...

-  I sobretot, enviem-li guions al Jordi Bosch, que pugui triar...

-(Riu)

-Molt bé!

- Jordi, moltíssima sort. “Novecento, el pianista de l’oceà” al teatre Poliorama. Gràcies per venir.

- Gràcies a vosaltres, de debò.

novecento | menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch