de Ben Hecht i Charles MacArthur
| DIRECCIÓ: Sergi Belbel | MÚSICA: Albert Guinovart |
| VERSIÓ: Jordi Galceran | CARACTERITZACIÓ: Toni Santos |
| ESCENOGRAFIA: Estel Cristià, Max Glaenzel | AJUDANT DE DIRECCIÓ: Oriol Broggi |
| VESTUARI: Javier Artiñano | IL·LUMINACIÓ: Albert Faura (aai) |
| PRODUCCIÓ: Teatre Nacional de Catalunya | |
| INTÈRPRETS: Mònica Aybar, Jordi Banacolocha, Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Miquel Bonet, Jordi Bosch (Walter Burns), Frank Capdet, Jordi Diaz, Carles Martínez, Jordi Martínez, Santi Monreal, Irene Montalà, Francesca Piñon, Quimet Pla, Àngels Poch, Fèlix Pons, Jordi Puig «Kai», Jorge Serrano, Lluís Soler, Manuel Veiga, Lluís X. Villanueva | |
| QUADERN TNC n.15 (setembre / desembre 2003) | |
|
Ben Hecht i Charles MacArthur van
estrenar el 1928 Primera plana, una de les
comèdies dramàtiques nord-americanes més famoses arreu del
món. Davant la perplexitat de la societat de Chicago, el
poder de la premsa i el poder polític s'enfronten en un
país que esperava amb candeletes l'arribada del New Deal
del president F. D. Roosevelt. Com a rerefons, no gens
inestimable, el valor de la vida humana: Earl Williams, un
presumpte assassí, s'ha escapat hores abans de ser
executat. Periodistes i polítics s'afanyen per ocupar la primera
plana dels diaris amb totes les armes possibles,
sempre, és clar, en benefici propi. Qui guanyarà una
partida tan dramàtica i grotesca?
|
Diversos periodistes dels diaris de la
ciutat, reunits a la sala de premsa dels jutjats de
Chicago, cobreixen l'execució del desvalgut Earl Williams,
un pres anarquista condemnat a la forca. La fuga del reu
encén totes les alarmes i dóna el tret de sortida a una
lluita desesperada per la primicia informativa. La comèdia
de Hetch i MacArthur mostra la desdídia i frivolitat del
gremi dels periodistes, immers en una cursa per obtenir
com sigui "carnassa" sensacionalista. Amb un humor i una
ironia afinadíssims, il·lustra molt bé les conxorxes i
corrupteles que ordeix la premsa, i la funció dels diaris
com a instrument del poder i del control de l'opinió
pública.
|
|
"Si existeix alguna obra de teatre que
retrati el món dels periodistes, les intrigues,
trifulgues, dobles jocs i males arts del 'quart poder',
aquesta és, sens dubte, Primera plana, de Hetch i
MacArthur. Adaptada nombroses vegades al cinema, és el
primer cop que aquesta sàtira divertidísima i punyent
trepitja els nostres escenaris. Una acció trepidant, uns
personatges estressats i estressants i una pintura mordaç
de les injustícies i immoralitats que poden arribar a
cometre tant els polítics com els mitjans de comunicació,
a través de la manipulació partidista o sensacionalista de
les notícies, constitueixen una de les comèdies teatrals
més esbojarrades, més originals i imitades de tot el segle
XX, plenament vigent als nostres dies." (Sergi Belbel)
|
«HILDY: Periodistes! Us dediqueu a
espiar pel forat del pany. Correu al darrere dels camions
de bombers com una colla de perdiguers. Desperteu la gent
a mitjanit per preguntar-los l'opinió sobre Mussolini.
Robeu les fotos de les pobres noies violades a Oak Park
dels calaixos de les seves mares. Una colla de ganduls
desgraciats amb els pantalons plens de forats que demanen
diners als pobres bidells. I per què? Perquè un milió de
secretàries i dones de motoristes puguin saber què passa.»
Acte primer
|
BELBEL PORTA PER PRIMER COP ‘PRIMERA PLANA’ ALS ESCENARIS CATALANS [Christian Machío - Teatralnet, 16/10/03]
El primer contacte que Belbel va tenir amb Primera Plana va ser a través de l’adaptació cinematogràfica de Billy Wilder: “Aleshores i malgrat la meva jovenessa, ja em vaig adonar de que darrera del riure els autors volien dir alguna cosa més”, reconeix el director. Però per portar l’espectacle a la Sala Gran van decidir recórrer a l’origen teatral: el guió escrit pels periodistes Ben Hecht i Charles MacArthur que va triomfar al Broadway dels anys 30. Així que Belbel no se’l volia imaginar embotit en una escenografia perfecta rere la quarta paret: “Per fer això millor que la gent vegi el vídeo del film”. Així que va buscar la manera de potenciar la tridimensionalitat del teatre: “És el nostre fet pertinent que podem posar en primera línia per diferenciar-nos de la televisió i del cinema”. Després de parlar amb el cap de l’equip tècnic de la Sala Gran, es va acordar que tota l’acció de l’obra transcorregués a la platea, entre els espectadors. El TNC immediatament va recolzar la proposta buscant la manera d’ubicar els actors entre les butaques: “Cada espectador veurà un espectacle diferent segons on estigui assegut”, assegura Belbel.
Poder portar Primera Plana als escenaris és tota una proesa que degut a l’elevat cost de muntatge només es poden permetre teatres del west-end de Broadway o un teatre públic, com és el cas. Per primer cop també es veuran la totalitat de personatges que configuren l’obra original. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas encapçalen la parella protagonista: l’editor del Chicago Examiner i el seu redactor estrella, que haurà de triar entre marxar de lluna de mel amb la seva recent esposa o cobrir la fuga d’un pres condemnat a mort per matar un policia negre: “El treball ha lligat als dos protagonistes més enllà de la relació laboral. Per això l’editor arriba a sentir gelosia de la dona del redactor, apunta Belbel. Entre la vintena d’actors que circularan per la sala de premsa destaquen Lluís Xavier Villanueva, Francesca Piñón, Roser Batalla, Jordi Martínez, Manuel Veiga, Jordi Banacolocha i Lluís Soler.
El text, estrenat al 1928, reflexa de forma trepidant una societat en plena efervescència capitalista després de la Primera Guerra Mundial, on per primer cop periodistes i polítics es tracten de tu: el periodisme esdevé el ‘quart poder’. L’acció té lloc al Chicago dels anys vint, on la premsa sensacionalista era capaç de furgar on fos per aconseguir l’exclusiva, ignorant encara qualsevol apel·latiu al ‘políticament correcte’: “El que passa a l’obra és bastant brutal. Si traiem la part de sàtira és una obra terrible”, reconeix Belbel. Els periodistes amb cigarreta, gavardina i veu aiguardentosa transmeten a l’espectador un món amb clares mostres de misogínia i racisme. Traslladar a la nostra llengua l’argot d’aquests personatges era tot un repte per a Jordi Galcerán. El traductor admet que al decantar-se per la versió teatral, va trobar-se davant d’un text extremament groller on el ‘fuck you’ apareixia arreu: “Hem hagut de manipular els renecs per no caure en un llenguatge pompeufabrià”, apunta Belbel, tot qualificant d’edulcorades la resta de versions. Aquí les tasques de ‘dona de la vida’ de Molly Malloy són més que evidents, igual que l’afeminament de certs personatges que al cinema va passar més desapercebut: “Una versió molt més contundent i més acabada”, creu Lluís Soler.
D’aquesta manera el TNC se suma a la cartellera anglosaxona amb que ha arrencat la temporada de la ciutat: Arthur Miller, Martin McDonagh, Patrick Marber i ara Ben Hecht i Charles MacArthur. “És un teatre que va més directe a l’espectador –opina Belbel- menys reflexiu que el francès i menys discursiu que l’alemany”. Cal afegir també la dinàmica d’estrenes d’autors anglesos als teatres de Londres és molt més elevada que a la resta de països. Tant és així que difícilment queda lloc per a la resta d’autors i, a més quantitat, més possibilitat hi ha de que sorgeixi un èxit explotable a d’altres escenaris.Sergi Belbel al filo de la notícia [El Cultural - 23/10/03]
| Tràiler [TNC] | Estrena [TV3 - 24/10/03] | |
| |
|
|
|
|
||
| Entrevista a "La Columna" (amb Sergi Belbel) [TV3 - 14/11/03] | ||
|
|
||
LA MÀQUINA PEREZOSA "Quan van apareixent, però, els actors del que podria ser el nucli d'una companyia estable, la cosa millora substancialment: Jordi Boixaderas com a periodista estrella, Jordi Bosch com al seu cínic director, Lluís Soler magistralment caracteritzat, gras i farcit, de xèrif calçasses, Francesca Piñón com a generosa puta, Lluís Villanueva com a reu idealista, Quimet Pla com a batlle corrupte, Jordi Banacolocha i Àngels Poch, que constitueixen el bo i millor de la interpretació, bé que la resta no avança al mateix ritme". [Francesc Massip: Avui, 25/10/03]
EL CARNAVAL DE LA CANALLESCA: "La interpretación me parece tributaria de aquel “retrato” individual de cada personaje. Es decir: la mejor interpretación se corresponde con la mejor caricatura. Personalmente me quedo con la del sheriff Hartman, un Lluís Soler formidable; la del alcalde Quimet Pla, deliciosamente gangsteril; la de la fantástica dama atribulada de Àngels Poch; la de la prostituta Mollie (Francesca Piñón); la de los periodistas Jordi Banacolocha y Jordi Martínez... Demasiado correoso Jordi Boixaderas, demasiado perverso [
] Jordi Bosch". [Joan-Anton Benach: La Vanguardia, 25/10/03]
¡A DOBLE PÁGINA! "Todos y cada uno de los integrantes del largo elenco están a la altura de las exigencias de un Belbel que, como estupendo carpintero teatral, construye unas insuperables escenas de conjunto; pero, de nuevo, la amplitud del campo escénico desfavorece la apreciación de la actuación individual de algunos intérpretes. Con todo, estamos ante una comedia excepcionalmente bien construida que nos remite a un debate político-ideológico siempre de actualidad, con unos vigorosos actores capaces de defenderla en todos sus frentes". [Iolanda G. Madariaga: El Mundo, 27/10/03]
UN DIVERTIT FRENESÍ A LA SALA DE PREMSA "Interpretada per un nombrós grup d'actors i actrius que, en general, formen un conjunt bastant compacte, l'obra es recolza en l'actuació d'uns personatges principals als quals Lluís Soler, Jordi Boixaderas i Jordi Bosch recreen excel·lentment". [Núria Sàbat: El Periódico, 28/10/03]
ESPECTÁCULO IRREGULAR "Un exceso que sólo refrena, especialmente en los actos segundo y tercero, a partir de que empiezan a adquirir todo el protagonismo los personajes principales. Ahí están Jordi Boixaderas (el periodista Hildy Johnson), Lluís Soler (el sherif Hartman), Quimet Pla (el alcalde) y Jordi Bosch (el propietario del periódico). Los cuatro están especialmente acertados y Bosch se lo pasa bomba gruñendo en homenaje a Walter Matthau". [Pablo Ley: El País, 30/10/03]
"Sorprenent serà també, per als que tingueu fresques les versions cinematogràfiques, l'aparició de nous i esplèndids personatges i el fet que el text trigui quasi un parell d'hores a fer sortir a escena un dels dos grans protragonistes (Jordi Bosch, el Cary Grant català?; ningú no ho diria, veient la seva tenebrosa interpretació d'un personatge que, al cinema, Grant havia amarat de seducció [
"Fer memòria visual de Primera plana és fer memòria de cares, expressions, gestos i moviments concrets. I en aquesta posada en escena, més que les escenes de conjunt, sobresurten les imatges personals que ofereixen Jordi Banacolocha, en el seu paper de Besinger, un autèntic perepunyetes; la de Roser Batalla, com a la senyora Scholosser; la de Francesca Piñon, com a Mollie Malloy; la de Quimet Pla, com a alcalde; la de Jordi Bosch, com a Walter Burns, l'home que acaba posant pau i ordre en un caos absolut; i, sobretot, la d'Àngels Poch, com a gran senyora Grant; la de Jordi Boixaderas, com a Hildy Johnson; i per damunt de tots, la de Lluís Soler, com a xèrif Hartman, una troballa de catàleg d'entre l'antologia de personatges que ha fet l'actor. (...) La clau de volta la té Walter Burns (Jordi Bosch) quan, en un cop de telèfon, l'element escènic més utilitzat durant tota l'obra, sentencia la baixada de teló (el fosc de la sala) en una mena de recomençament de Primera plana: "---*". Acceptar regals de segons qui no només és perillós sinó que es pot arribar a pagar molt clar". [Andreu Sotorra: Clip de teatre]
* No vull revelar un dels millors gags!
SÁTIRA DE LA PRENSA CANALLESCA "Dentro del buen nivel global de los 21 actores los hay que con actuaciones sobresalientes, como Lluís Soler, Jordi Boixaderas, Quimet Pla, Jordi Bosch, Àngels Poch, Jordi Banacolocha y Francesca Piñón". [Gonzalo Pérez de Olaguer : La guía del ocio, 13/11/03]
"Walter Burns, el editor del Tribune, era en la pantalla, un gran protagonista; en el texto original es un personaje más, que no aparece hasta la mitad del segundo acto, y Jordi Bosch lo interpreta sin traicionar la sombría acidez de la partitura, renunciando, muy sabiamente, a jugar la baza de "canalla encantador" acuñada por Cary Grant: su Burns es, como debe ser, un mal bicho hosco y manipulador, rebosante de energía negativa, del mismo modo que Jordi Boixaderas sabe mostrar el lado más infantil y esclavizado de Hildy Johnson, una marioneta en manos de su tiránico padre suplente (...) Si Bosch y Boixaderas, cabeceras de cartel, trabajan con su reconocida maestría, no resulta, en cambio, tan habitual encontrar en nuestro teatro a los intérpretes que puedan mantener un óptimo nivel de conjunto". [Marcos Ordóñez : El País, 15/11/03]
NOTÍCIA BOMBA! "Jordi Boixaderas (Johnson) sap reflectir l'ambigüetat del seu personatge heroic i cínic a parts iguals i brilla en el duel interpretiu amb Jordi Bosch, que construeix un Burns d'antologia, un concentrat de les essències del periodisme sensacionalista més execrable". [Abel Grau : El Triangle, 24/11/03]
“Los (espléndidos) montajes de Primera Plana y Glengarry Glen Ross en los barceloneses Teatre Nacional de Catalunya y Teatre Lliure, respectivamente". [Fotogramas, desembre de 2003]
"(Belbel) Té a les mans un text genial, i si Bosch i Boixaderas (excel·lents com de costum) aconsegueixen malèvolament que ens oblidem dels referents cinematogràfics que han marcat els seus personatges, també és cert que és millor que no es descuidin. Aquí hi ha dos actors sensacionals (Soler i Pla) disposadíssims a robar-los pla a la més mínima". [Què fem? (La Vanguardia), 02/01/04
ESCENA [Canal 33, 27 d'octubre de 2003]”Lo interessant d'aquesta obra és que planteja com va començar tot un periodisme que ara realment coneixem, o l'hem assumit, a dintre de la societat que existeix i que hi ha una sèrie de gent, doncs, que són capaços de tot per una notícia o, fins i tot, pel seu interès de la notícia, d'arreglar-la, de manipular-la, de fer-se, la notícia, pel seu interès personal. I el Walter Burns el reencarna perfectament, aquesta tipologia".
"Doncs la part encantadora del personatge és precisament la contramàscara que té. Que és una persona que és molt viva, està desperta, sempre està preparada per, doncs, qualsevol cosa que pugui sortir, doncs ell, clack!, ràpid, està sobre, però des del punt de vista que és com una mena de trapella, com un nen que està a punt de partir del joc i les ganes d'això, de sortir-se'n de tot".
"Una gran virtut que té el Sergi (Belbel) és que sap fer uns càstings fantàstics. Perquè, és lo que diu el Jordi (Boixaderas), amb vint-i-pico que som, sabia molt bé que era una obra... té molta cosa de coral, aquesta obra, perquè aquestes vint persones han de fer pinya i allò, allò d'anar a la una, tot és una màquina que ha d'anar a la una, no? Puntes, n'hi han, però, vaja, no hi han individualitats per allà dintre".
TEATRE BCN [novembre de 2003]
El poder ós Walter Burns és, segons Belbel, un tipus insuportable, misògin irredempt… el que passa és que també és juganer, un cínic, i això fa que no caigui malament.
ESCENA [novembre de 2003]
Per encarnar els personatges de Walter Burns i Hildy Johnson, Sergi Belbel va optar per Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, dos actors de raça que ja estan acostumats a treballar a les seves ordres: "Considero que Jordi Bosch i Jordi Boixaderas són dos dels actors madurs de teatre més importants. A més a més, no havien treballat mai junts damunt d'un escenari fent una obra de teatre, tot i que havien fet recitals. Per tant, és la primera vegada que es troben, i ha resultat que tenen una química molt especial com dos grans actors que són".
IL·LUSIONS ACÚSTIQUES [COM Ràdio - 09/11/2003]
20 MINUTOS [11/11/2003]
VERSIÓ ORIGINAL [Catalunya Ràdio - 20/11/2003] > amb en Jordi i el Jordi Boixaderas
EL MÓN S'ACABA [24/11/2003] > amb en Jordi i el Jordi Díaz (parlen d'aquest web!)
Un dels cartells de la pel·lícula de Billy Wilder s'assembla una mica al cartell del TNC...
 |
|
|---|
© La pàgina d'en Jordi Bosch