EL MÓN S’ACABA

 (Catalunya Ràdio, 24 de novembre de 2003)

Xavier Grasset – Bon dia, senyors i senyores, donem la benvinguda a aquest dos homes que són dos homes com dues torres, Jordi Bosch i Jordi Díaz, són dos actors de primera... de Primera Plana! Ha, ha!

Jordi Díaz – Que bo!

Jordi Bosch – Molt bé, molt bé.

Que es pot veure fins al 4 de gener al Teatre Nacional de Catalunya, a la sala gran, i tot i que dura 3 hores... 40 minuts, està sent tot un exitàs, perquè això, les coses com siguin... sí o no?

JD - El que s'està rient és el Jordi...

Jordi Bosch... què tal?

JB - Està molt bé, està molt bé.

JD – Estàs catxondo! No, no, ho dic o no ho dic?

- És un catxondo.. Ull...

JD - Sé que és un catxondo.

Em pensava que feia de Walter Burns. Ha, ha!

(riuen)

Jordi Bosch és Walter Burns, director d'aquest diari on treballa Hildy que, encara que soni així, és un home i que interpreta Jordi Boixaderas i que va ser amb nosaltres abans que vosaltres, perquè, és clar, no sé què passa... potser estem molt enfeinats, que tenim moltes coses... moltes sèries que aniran sortint... Eh.., no, no, ara ho traurem tot. Escolta Jordi, ets un director disposat a tot per a aconseguir la notícia? És un tipus pervers?

JB – Sí, sí. A tot, a tot. Realment és el paradigme de la persona que no té cap mena d'escrúpols, que no té cap ètica, no té res. Té molt clar que vol aconseguir la notícia, en aquest cas i farà el possible per aconseguir-ho.

Sí.

JB – I a més, té sicaris com ell, com el Louie...

- Diamond Louie.

JB – Diamond Louie, i escolta està fantàstic. Ell li acaba de aconseguir el que ell no pot arribar-hi, eh?

Per cert, sense voler desvetllar tota la transformació que pateix Jordi Díaz en escena, que tampoc és la mateixa de Soler...

JD – Amb lo guapo que surto jo al principi.

Eh? que s'engreixa molt. Però ara t'anava a dir que se t'està quedant l'ull una mica enganxadet.

JD – Sí, l'altre dia tenia una paranoia perquè m'ho deien, eh?

Eh que sí?

JD – Diu, tens l'ull més baix.

Jo no t'ho volia dir.

JD – Tu també m'ho notes?

JB – Estàs una mica vermellet, sí, sí.

JD – Sí, això és perquè s'irrita, cony, perquè cada dia, òstia... cada dia amb la pinça aquí posada.

Escolta, sou els dos homes més guapos de Catalunya?

JD – Segur! (riu)

JB – Ara no sé quin primer que l'altre però...  eh? podem (...) el Cor per avui...

JD – Bueno, som dos, és a dir que no crec que hi hagi problema.

JB – Sí, som dos, mira...

Avui Jordi Bosch i Jordi Díaz, que a més a més de Primera Plana, l'obra de la que parlarem ara, segurament la comèdia mare de totes les comèdies teatrals del segle XX i XXI ja, parlarem de Primera Plana, parlarem del Cor de la ciutat, parlarem de Majoria absoluta, que és un...

JB – Un clàssic.

Un clàssic. Per cert...

JD – El cor de la ciutat encara és més clàssic.

... tot sigui dit de pas, Majoria absoluta durant les eleccions, no sé si pel títol o què...

JB i JD - (riuen)

JB – Es va parar, és veritat.

Es va parar.

JB – Dues setmanes que no fan Majoria absoluta.

JD – Podem parlar d'eleccions, també.

Ara, per sort, ja s'ha tornat a...

JB – No induís...

Exacte. Vinga, va! Per la majoria absoluta!

JB – (riu)

Molt bé, doncs avui parlarem de tot això i moltes d'altres coses aquí, amb el Jordi Bosch i el Jordi Díaz.

(...)

Això ja és una mica l'ambient que és viu a la sala gran del Nacional, que és impressionant la transformació que també amb l'escenografia s'ha fet de la sala gran, no? Perquè sembla que sigui i no ho és.

JB – No, no, no.  Estàs just a davant de l'escenari, i al mig, eh? va ser una idea del Sergi Belbel que volia, eh? com poder competir una mica amb totes les quatre versions de cinema que s'han arribat a fer d'aquesta obra, i va dir, doncs en lloc de fer una... all'uso, a l'italiana, doncs ho farem al mig, i convertirem que la gent també estigui dins la sala de premsa, i vegin entrar i sortir i voltant per allà...

És un escenari oval, no?

JB – Exactament.

JD – Oval. Ho has definit molt bé, això.

Una ametlla, com un peix, no? Té molt... té unes formes sensuals, podríem dir.

JD – Sí, i estiradeta... (riu)

(riu) I us ho passeu bé damunt d'aquesta superfície?

(riuen)

JD – Ell sí que s'ho passa bé!

JB – Ell sí que s'ho passa bé!

No, us ho passeu bé?

JD – Ens ho passem pipa.

És que home...

JB – No, molt, molt.

... els espectadors que encara no hi hagin anat, els oients que ens estiguin sentint...

JD – Home, estem parlant de 21 actors, de 21 personatges i realment un talant d'actors fantàstics, vull dir, un repartiment estupendo, i francament, suposo que ens ho passem tots pipa damunt de l'escenari.

JB – I la capacitat de joc, hi és, que és la gràcia que té aquesta obra, demana que juguis, i l'espectador també juga amb tu una miqueta, vull dir.

JD – Clar. No pares.

JB – Clar, les complicitats, hi són.

L'obra comença a 2/4 de 9 per guanyar una mica de temps del que és l'horari habitual del Nacional, Jordi Bosch déu arribar a 2/4 de 10 perquè surts al segon acte.

(riuen)

JB – M'obliguen a ser-hi com tothom, en allà, eh?.

Això és un dubte que sempre he tingut...

JB – Sí, sí.

.... quan hi ha obres així, realment us féu, us relaxeu, com jo no surto fins al tercer acte i per tant...

JD – Es fan moltes coses, eh?

- ... no arribo fins... es fa això o... tots heu de fitxar?

JB – No, no, t'obliguen. Ja una hora abans de començar l'espectacle, la companyia ha d'estar allà, sí, sí, sí.

Una hora abans?

JB – Una hora abans.

JD – Com a mínim. Després si tens coses de maquillatge o... has d'estar-hi abans.

JB – Exacte. És la normativa que hi ha a tots els teatres: una hora abans hi has de ser-hi.

Sergi Belbel, potser per això que deia en Jordi Bosch de mirar de competir amb aquestes versions cinematogràfiques, que també són ben presents a la nostra retina, ha optat per fer-la íntegra, no, aquesta comèdia? Per això dura el que dura. La veritat és que, a veure, que no s'espanti la gent, que hi ha dues pauses d'1/4 d'hora, 20 minuts, bons, es pot sortir a fer un entrepà i a més a més són com, de fet, tres actes d'una hora, que a més a més, tan dinàmics i tan divertits que, no? passen...

JB – Això sí, el ritme és manté i és molt dinàmica.

JD – I estem parlant d'una comèdia boja totalment, o sigui, que la gent no s'espanti pel temps perquè realment el ritme és frenètic i l'activitat que hi ha és frenètica i hi ha tants de personatges que no crec que hagi temps a avorrir-te per compte del temps.

Jordi Bosch, aquest director del diari, és el paper que va fer al cine el Walter Matthau, en la versió de Billy Wilder, i Cary Grant en la Howard Hawks. No et pregunto si has vist les pel·lícules, que segur que sí.

JB – Sí.

Totes?

JB – No, tres. La última, la última versió que em sembla que el director és el... ai! ara m'he quedat en blanc.

Bueno...

JB – Ajudeu-me... La última no l'he vista, la del...

El senyor zwxqw

JB - Això, la del senyor zwxqw...

JD – Interferencias, la d'Interferencias vols dir?

JB – Sí. Qui era l'actor que ho feia això?

JD – El Christopher Reeve, era?

JB – Sí? Era aquest?

JD – Ah, no, el Burt Reynolds.

JB – El Burt Reynolds. Aquesta és la que no he vist. Les altres sí, les hem vist. Les hem vist tots.

Ah, per obligació, les heu hagut de veure?

JB – No, no per obligació, no...

Una hora abans? Ha, ha.

JB – Potser que hi anem una hora abans! Avui toca Luna nueva!

(riuen)

JD – Vam fer sessió de cine. Un dia vam fer sessió de cine. Sí, vam estar veient la Luna nueva i després vam estar veient la de Primera Plana. I hi havia una altra versió, la primera de totes...

Però això no és dolent? A vegades...

JB – No, en aquest cas no.

JD – Bueno, no, perquè suposo que és una pel·lícula que ja l'ha vist tothom, no?

I a més, són diferents, no?

JB – Sí.

JD – Molt diferents.

JB – Amb dos estils molt diferents.

Recordem l'argument: els periodistes esperen a la sala de premsa de la presó, l'execució d'un pres, no?

JD – De l'Earl Williams.

Exacte. I què fa, en Hildy Burns?

JD – Hildy Burns... i Walter Johnson.

Hildy vol plegar, no?

JB – Ell vol plegar...

A veure, ell vol plegar perquè s'ha enamorat d'una dona que... els quatre, cinc homes, sis homes que hi ha avui en aquest estudi de ràdio...

JB – Sí, sí.

JD – No, i els que hi ha allà de periodistes de fet també, eh?

JB – De fet ens partiríem un croissant, eh?

(riuen)

A més a més també fa una mica de motor en aquesta pel·lícula que m'imagino que encara no heu pogut veure, tot just s'ha estrenat aquest cap de setmana, i és clar, si sou a l'escenari... La Irene Montalà, fèiem referència a la Irene Montalà. A Primera Plana fa de Peggy Grant i a la pel·lícula fa de Carlota o... Carola?

Carles Marquès - Sí... No me'n recordo. La pianista, la pianista, el personatge de la pianista. Ara el nom...

I també hi ha qui perd el cap per... Per tant, tu en canvi, Burns, el que vols és...

JB – Que el Hildy es quedi. Perquè el tàndem que fan és molt curiós perquè planteja una mena de relació casi de matrimoni, dels dos, i també aquella gent que són addictes a la feina. Vull dir, si els hi treus la feina, en aquest cas, la de periodistes no sabrien pas què fer.

Per no parlar dels actors...

JB – Exacte. Per no parlar dels actors.

També sou addictes a la feina, no?

JB – I també d'altres periodistes, no?

Addictes a altres coses!

JB  - Exacte. Addictes a altres coses... I en aquest cas, ell sap que si li marxa el Hildy Johnson, hi haurà, el tàndem se'n va. Perquè ell pot tenir moltes idees brillants, però realment qui escriu bé i que té una bona facilitat per fer-ho és el Hildy Johnson. Tots dos fan un tàndem fantàstic, i fa tot el possible perquè no se'n vagi, clar, i ho aconsegueix.

És una obra, potser recomanable perquè la vagin a veure aquest dies els nostres polítics, no?

JB – Clar. Al menys es distrauran un rato.

Ara dius, la cartellera teatral, aquests dies que també es debatia sobre com està la cartellera teatral; jo trobo que està molt bé.

JD – Home, està molt bé.

Perquè, a més a més de vosaltres, tindrien la possibilitat de veure-us ara amb Primera Plana, després amb Dissabte, diumenge i dilluns... però hi ha una sèrie d'obres que potser serien recomanables per a que les veiessin els polítics. Aquesta seria una, per les relacions entre periodisme, entre premsa i poder, no? Després, no sé, Un enemic del poble també va bé, d'Ibsen, perquè dius, caram...

JD – La de Glengarry Glen Ross.

Glengarry Glen Ross, també, un bon muntatge.

JB – Que s'acaba avui.

Wit. Wit també, i Art també. Sí, bueno, i totes les altres...

JD – Tenim nivell, eh?

Sí, sí, No, però dic que aquesta aniria bé, si més no, per això, per acabar d'aclarir unes quantes idees. És segurament una de les millors comèdies que s'han escrit mai, això que dèiem al començar?

JD – Està molt ben escrita. Sí, sí, i tant.

D'aquí surt tot, no?

JB – L'any 29, es va fer. Això ho van escriure el Hetch i el McArthur, que curiosament el Ben Hetch va ser un gran guionista de Hollywood, de moltes i moltes, guions de pel·lícules boníssimes...

JD – De Hitchcock.

JB – I l'única pel·lícula, ai, l'única obra de teatre que van escriure tots dos, i els dos, a més a més periodistes, i van intentar com fer una mena de cosa nostàlgica, de dir, ai, quan vam començar tots dos en el periodisme, i li feien, allò, un retrat, que va existir de debò, aquesta mena de Walter Burns, aquesta mena de tirà i de bèstia parda.

CM - Ben Hetch també té un llibre que no sé si l'heu llegit, us el recomano, que es diu Los actores son un asco.

JB – Ah!

De súper bon rotllo!

CM - No, no, però el llibre està molt bé.

Va acabar una mica fastiguejat, no? De la relació entre guionistes i actors, que de vegades és també, hum, que us hem de dir a vosaltres, no? Carles Marquès...

CM – Perdona, Grasset, ho sento, però jo plego. T'he de dir que plego, com em caso, ho sento molt, t'he de dir que des d'aquest moment deixo...

Home, no.

CM – Va, regala'm un rellotge a veure si...

Però si és de City TV!

CM – Val, val. Doncs em quedo. Podré compaginar les dues feines... Jo volia explicar una web, que es defineix com "La pàgina oficial de Jordi Bosch", on algú té la santa paciència, que sempre m'ha impressionat i a més hem fet servir nosaltres algunes vegades aquí, de transcriure les entrevistes que fa el Jordi al Món s'acaba, per exemple.

La fa ell, la fa ell.

CM – No, no, però escolta, una cosa... però impecable, eh?

Tu t'has vist, tu, a la teva web?

JB – Sí, sí, l'he vist, l'he vist, i conec la persona, la noia...

CM – És una noia?

JB – Sí, sí, la...

CM – És que estava buscant el nom i no...

JB  - La Marga. Sí, hi surt al final, hi surt al final. Sí, sí, i fa anys que el té, i va ser idea d'ella mateixa...

El que passa... que us passa als actors que són fans...

JB – Sí, mira, a mi m'ho van dir una vegada, tens una web, hi vaig entrar, m'ho van donar, i escolta, està molt ben feta.

Tens un imperi.

JB - Però molt ben feta, i una gran admiració, perquè penses, ostres, algú que realment té aquesta mena d'això, d'aquest carinyo, d'aquesta delicadesa de fer això i fer-ho amb aquest rigor i jo, un dia ens vam trobar i li vaig dir, escolta per mi es pot convertir en la pàgina oficial, vull dir, perquè clar, jo no faré mai una cosa d'aquestes, al contrari, tu, està molt ben feta i a més, amb un gran rigor i li vaig dir que, escolta, que per mi era la pàgina oficial...

CM – Com a mostra del rigor, llegiré una de les frases que va dir sobre Dissabte, diumenge i dilluns quan va venir amb el Lluís Soler. El Jordi Díaz també si dius que ha d'entrar en el Dissabte...

En principi, què hi faràs al Dissabte, diumenge i dilluns?

JD – Ah, jo faré una substitució, que faré el paper del Rocco, que era el personatge que feia el Quim Gutiérrez. Faig d'un fill, del Jordi Bosch.

Fas de fill...

JD – Sí.

Ara parlarem de tot això, fem aquest exercici, no? de...

CM – Doncs quan parla que si el personatge del Lluís li posa o no li posa les banyes, va dir el Jordi: "Home, si tu creus que és de debò..." perquè clar, no sabem si ho és o no ho és.

Jo no m'ho creia.

CM – "... jo aquesta tarda que l'hem de fer canvio les troques, eh? (rient) M'hi poso d'una altra solfa, directament l'agafo pel coll". Sobre l'obra diu: "Està molt ben escrita, la funció. És fantàstica. Home, ell diu que els millors actors, el de Filippo deia, eren els napolitans. Ell sortia al carrer, se'ls mirava a tots i després només tenia que transcriure com es comportaven i el que deien. És fantàstic, no?". I sobre el ragú...

L'altre protagonista...

CM – El ragú no l'heu substituït, no? Seguirà sent el ragú autèntic.

JD – Sí, sí.

CM – "Dissabte es prepara el ragú que el diumenge es menja, que és la gran tradició napolitana i també com molt mediterrània, no? Perquè en aquí també tenim molta tradició del fer el diumenge un dinar de família i el... la presentació seria la preparació del ragú, el nus seria el menjar del ragú amb el seu conflicte que allà esclata tot i el desenllaç... de fet el ragú es menja el dilluns". És clar...

Està llegint la transcripció que va dir Jordi Bosch.

CM – Estem fem un bucle.

És a dir, si ara, aquesta noia, la Marga, ens està sentint i torna a transcriure't...

JB – Tornarà a sortir això.

Estem atrapats a la xarxa.

JB – Sí, sí.

Però en tot cas, això serveix per començar a parlar de l'altre segon plat teatral. A veure, no és que vulguem anar de pressa, clar, és que en tenim tanta de vianda. Dissabte, diumenge i dilluns, ho esteu assajant això? Deveu anar a les 4 de la tarda, a assajar, no? Perquè si a les 7 heu de ser allà, a les 6, pel·lícula...

JB – Exacte.

JD – Encara no heu començat, a assajar, eh? Però ja queda poquet.

Aquests dies també, aquestes setmanes enreres, a vegades, parlant de política teatral, a vegades s'ha dit, no, el Teatre Nacional ha apostat pels èxits fàcils, no? I em sembla que en Domènech Reixach deia, home, clar, com ho saps què serà un èxit i què no ho serà, no? Però de tota manera, de vegades ja hi ha ingredients perquè una obra, com aquesta de De Filippo, pugui triomfar, no? Per què va triomfar tant i que és que el motiu de la reposició és aquest, l'èxit.

JB – Sí.

Què ho fa que una funciona i en canvi d'altres es quedin estancades o...

JB – Si se sabés... oi? a priori se sabés, seria fantàstic. Però sí que realment el boca-orella va funcionar molt bé i... suposo que va connectar amb aquesta cosa tan mediterrània, tan familiar nostre d'això de... qui no s'ha trobat amb aquests...

Aquests dinars...

JB – Amb aquests dinars que salten xispes, salta de tot i eah! i al final la família es reconcilia perquè en el fons aquella família s'estima i un malentès porta a un altre malentès i acaba dient: escolta, diem les coses com... a la cara, com s'han de dir i escolta, que tot es pot arreglar parlant, no?

Això serà a partir del 5 de gener? Perquè si ho feu fins al 4, que és la Primera Plana?

JD – No. Del 22...

JB – Del 22 de gener fins al 29 de febrer. L'any que ve en tindrà un mes.

Parlem una mica de... què voleu parlar Majoria absoluta o El cor de la ciutat?

JB – El cor de la ciutat...

The heart of the city?

JD – The heart of the city.

(Se sent l'obertura de "Les noces de Fígaro" que és la sintonia de Majoria absoluta)

Doncs Fede.

JD – Hola (riu).

Això és Majoria absoluta.

JB – No, home no, no estava preparat però vinga, va.

JD – Va, vinga.

S'ha espatllat el disco? o què, què passa? S'ha espatllat la banda sonora...

JD – Sou més amics del Jordi Bosch i llavors jo això ho entenc...

(riu) Però tu tens web?

JD – Jo no tinc web.

Tu tens una Marga que et transcrigui...?

JD – No, no. Jo m'he quedat fascinat, vull dir, és molt maco això, eh? que t'han fet.

JB – Està molt bé.

JD – Tens moltes, de fans d'aquestes, que et segueixen a tot arreu?

JB – No. Que jo sàpiga no, només la Marga...

(riuen)

JB – Que m'expliques, que cada vegada que...

Això és d'agrair. Bé doncs, El cor de la ciutat, en Jordi Díaz, aquest nou sex symbol català després de...

JD – D'en Jordi Bosch.

Això però, tu lligues molt o què? Home, jo ho noto. Vaja, no és que ho noti, notes que... quan hem passat avui per aquí la recepció de la ràdio, ooh, com un soroll, ah, mira, en Jordi Bosch i en...

JB – Jo, els dimarts, perdona, fem funció a la tarda i venen escoles, instituts; van desplegar una pancarta un grup de nenes, i no és broma, quan va sortir ell, just abans de saludar. De debò, us ho prometo, eh?

Què deia la pancarta?

JB – La pancarta deia "Fede, t'estimem" o "Fede, volem un fill teu"...

Quina llàstima, pobre Letizia que s'hagi de casar amb el príncep, es podria haver casat amb tu...

JB – De debò, quan m'ho van dir, vaig dir: no pot ser. Us ho juro, van desplegar una pancarta. I clar, quan surt ell, és allò, oooh!

Oooh!

JB – Sí, sí, sí.

En canvi, a tu et passa més amb famílies...

JB – Sí, (fent veu de iaia) Oh, aquest noi...

(riuen)

[En Xavier Grasset parla amb el Jordi Díaz sobre la relació del seu personatge, el Fede, amb la Blanca]

Tens apunt? Ara sí, ara.

(se sent, de nou, la sintonia de MA)

JD – Aquesta és la teva. Vinga.

Majoria absoluta.

JB – Mozart. Ehem.

Escolta, no, tu hi ha tenies una gran afició pel món musical, no Jordi?

JB – Sí, de sempre. No, de sempre, no. Em va agafar molt fort, mira, el 83, perdona, 84.

L'any 84, així, en sec.

JB – Perquè vam fer La flauta màgica al Lliure, i allà em va obrir un món de... d'això, el món de l'òpera que per mi era desconegut, m'agrada una miqueta però com molt llunyà, i en allà se'm va fer present. I em va descobrir tot un món que encara, encara el segueixo perquè em té totalment apassionat, em té apassionat.

I de fet, cada vegada que pots portes els teus fills de veritat a...

JB – Sí, exacte. Veus.

No, i ara fins i tot Comediants està fent un espectacle per acostar aquest món apassionant de l'òpera als nens, no?

JB – És veritat, sí, sí. La flauta màgica que va fer els Comediants va estar molt bé, vull dir...

Escolta, ja torneu a estar en marxa.

JB – Han passat eleccions...

Han passat eleccions, l'Eduard, el director d'orquestra... bueno, també, algun fill més, espera? Perquè és clar, fill meu...

JB – Déu n'hi do, eh?

A veure, no sé si un músic pot mantenir tanta canalla, no? Quants són?

JB – Són, ara en són...

Set?

JB – Set. No, set no, vuit.

N'hi ha un d'adoptat...

JB – El nou vingut que està adoptat però que s'hi ha quedat, i l'últim que va néixer petitó són vuit. I llavors l'altre adoptat, que van agafar l'altra família que també viuen en allà són nou. Nou nens.

També hi ha nous actors convidats, no?

JB – Sí, a cada capítol.

El Jordi Dauder, l'Amparo Moreno, l'Àlex Casanovas.

JB – Exacte. Sí, sí.

Què hi van fent ells?

JB – A cada capítol.

A cada capítol hi ha com un convidat.

JB – Hi entra el convidat, sí, sí, dalt de la família.

Això està bé. Canviem de... tenim un altre tema encara per parlar amb el Jordi. Eres amic personal de Miquel Martí i Pol, has fet molts cops lectures i espectacles dels seus poemes; va ser un cop dur, tot i que, diem, se sabia, la seva mort?

JB – Sí, exacte, tu ho has dit molt bé, i bueno, tu també el coneixies, amb això compartim...

Tu més. Tu com a mínim havies fet espectacles.

JB – Sí, jo això sí.

Jo era patètic.

JB – No, patètic no. Em penso que no, no. Però vull dir sí, és veritat, se sabia però de cop, quan es fa realitat és la pèrdua, la pèrdua d'un referent i... aquest dies s'ha dit moltes, moltes coses, i és que he portat una mena de retall perquè em va... no sé si el coneixeu, m'agradaria llegir-lo perquè per mi em defineix una miqueta... el Ricard Torrents...

El rector de la Universitat de Vic.

JB – Exactament, i al final de tot, li fa tot un escrit al en Miquel, i acaba dient això, que m'ha agrada molt.

Ha dut el fragment de "Cultures" de la Vanguardia.

JB – Exactament, que diu... perdoneu, eh? El busco... eh... ah, sí, diu, diu: "Ja ho veus Miquel, amic, germà, company, col·lega, poeta, he tingut la sort de sentir la teva companyia. Ara te n'has anat però segons com, sento la teva presència encara més viva si em dic els primers versos teus que em vaig aprendre de memòria el primer dia que, encara adolescent, et vaig venir a veure des de Folgueroles i pel camí repetia: 'Si algú és demana en quin delit m'ha arreplegat l'última prova, digueu que he mort de fam i oblit, ran d'una porta que no s'obre'". Bàsicament m'ha agradat això del "Miquel, amic, germà, company, col·lega, poeta", realment el definia molt bé, és com per dir, el pare, no? el referent del pare que és un referent a seguir, algú que... sempre penso que és d'aquest que van sempre endavant, una mica, de la vida, que ens obren camí i nosaltres ens hi afegim, i quan se te'n van sents un buit: i ara, on m'agafaré, no? Aquest referent d'idees, aquesta gent tan íntegre, que ho tenen tan clar i que pensen, quina sort, no? Allò, què vols ser quan sigui gran, no? Tenir una miqueta la lucidesa de les idees com tenien ells, no?

En Jordi Díaz, no sé si l'havia arribat a conèixer o... però segur que algun poema a les mans...

JD – No, no. Sí, sí, a l'escola havia treballat coses del Miquel Martí i Pol, però vaja, callat i aprenent, eh?

Deixem-ho aquí, perquè clar, deveu haver d'anar a algun altre puesto i...

(riuen)

Tan enfeinats, tan enfeinats...

JD – Tenim molta feina, eh?

Em dirien si vols dur la vostra agenda: no! Aparteu aquest calze de davant meu! Enhorabona per tota la feina feta, segurament dos dels homes que són, ara mateix, més presents a les llars de Catalunya, ja sigui a través de Majoria absoluta, a través del Cor de la ciutat i a més a més al cor de tanta i tanta gent que passa pel Teatre Nacional a veure-us, ja sigui fent Primera Plana, i després ara fent, com gairebé companyia, aquest Dissabte, diumenge i dilluns que es prepara pel mes de gener, per finals del mes de gener. Enhorabona per tot i fins la pròxima.

JD – I que la gent vingui, eh?

JB – Vinga, gràcies, eh?

JD – Déu!

IL·LUSIONS ACÚSTIQUES

 (COM Ràdio, 9 de novembre de 2003)

Anna Pérez – Avui en l'Il·lusions acústiques hem decidit fer un salt en el temps, uns quants anys enrera, una reflexió també alhora sobre la nostra professió, o no, ja ho veurem. Però sobretot, i el que interessa, amb molt bona companyia. Avui tenim amb nosaltres un gentleman. Mataroní de naixement, sancugatenc de vocació... li diuen el "Cary Grant català" i en aquest cas s'ho ha guanyat a pols, a cops de telèfon... però en el sentit literal de cops de telèfon. Li han dit de tot, menys guapo, i mira que ho és... i quan dic de tot vull dir que li han dit que actua impecablement, és equilibrat, massís, creïble, eficaç, grandiloquent... i moltes coses més que ara comentarem. I em mira amb una cara.. no sé, per què, perquè és així. Jordi Bosch, què tal? Benvingut...

Jordi – (rient) ... riu

- M'estava intentant agredir!

- No, no, que va! Al contrari, al contrari. Gràcies. Carai tu, quines descripcions, què maco tot això... Gràcies.

- És cert tot això que dic, eh? Les definicions no són meves, són de diverses crítiques..

- Ah, ja.

- Des de l'any 80 que estàs fent teatre i tot això t'ho han dit.

- Està bé...

- Gent que se suposa que té criteri.

- Criteri.

- Vull dir que no t'han dit guapo en el sentit literal, però no és que t'hagin dit coses lletges.

- Ja, ja. Està bé, està bé.

- Com estàs?

- Mira, bé.

- De salut, eh?

- De salut? No, bé, molt bé.

- Ho dic, no perquè sigui una pregunta tòpica, sinó perquè m'han dit que la setmana de l'estrena de Primera Plana al Nacional ja vau tenir una passa de virus i estàveu tots xungos...

- Sí, noia. És veritat. Ens van agafar tots els virus i encara no han marxat del tot, eh? Déu n'hi do, estem... allò que es va instal·lar entre la veu i el nas, i els mocs i les entussegamentes i ens ho anàvem encomanant l'un a l'altre... horrorós, horrorós, horrorós. Jo ho vaig sortir de la "quema" just després de l'estrena, vaig poder-la fer, allò, bastant bé, i ara tenim el pobre Jordi (Boixaderas) també afectat i el Lluís Soler també en va sortir del merder i déu n'hi do, déu n'hi do, eh? Ha fet "estragos".

- Com està el teu amic, el Walter Burns?

- El Walter Burns...

- Està bé, el Walter Burns?

- El Walter Burns... Aquell d'allò... Aquell sí que... aquell sí que és una apissonadora que escolta, ell raaac! Quina persona més... (riu)

- El Walter Burns és el paper que ell desenvolupa al Teatre Nacional... Tenim un missatge. Quan vam dir que ens visitaria en Jordi Bosch, altrament conegut com a Walter Burns durant aquest dies i en la ficció, algú es va prendre la molèstia de deixar-nos un missatge al contestador. Et sembla que el sentim?

- Ah! Molt bé, sí.

(se sent la veu del Jordi Boixaderas) :Molt bé, ara escolta'm tu, sac de merda pudenta, agafa un llapis i apunta, literalment perquè és important, és un jurament, la pròxima vegada que et vegi, tan me fot on sigui ni que estiguis fent, aniré directe cap a tu i matxacaré el teu crani de mico subnormal fins que soni com un gong xinès. Sí... Si no, no penso cobrir l'execució. No, no penso cobrir per tu ni el Sant Sopar. No, encara que m'ho demanis de genolls en mig de Clarke St. Doncs no t'oblidis la vaselina, escocès dels collons, aquesta vegada no et trauré les castanyes del foc, perquè me'n vaig a Nova York i si saps el que et convé no creuràs la frontera d'Indiana. Un Johnson mai oblida!

- No, no, i tant. Això m'ho diu cada dia. Cada dia, eh? És una de les primeres trucades que tenim, sí, sí.

- Quanta tensió acumulada a l'escenari! Ho dic per la gent que no ha vist encara l'obra, que se'n faci una idea, entre el tu i el Hildy Johnson...

- Exacte.

- altrament conegut com a Jordi Boixaderas, i tenen un estira i afluixa durant la funció...

- Sí, sí.

- Diu el Sergi Belbel, que és el director d'aquest espectacle, que el teu personatge, no tu, és insuportable, misogin, una persona que és cínica, però, que es fa estimar.

- Sí... és curiós...

- Això li dones tu o ho porta el personatge?

- No! Jo diria que ho porta el personatge... Sí, home... No, no, no. Perquè, precisament, és tan evident, o sigui, és tan.. aquella gent que entra que és tan apissonadora, vull dir que no s'amaga cap carta, que arriba un moment que, no és que te l'acabis estimant, si no que et cau com si... està tan passat de voltes...

- Però molt, eh?

- Sí, que penses sí no, no... clar, cau com carinyós, penses que és... és que és molt potent aquest home, realment, ho té... ho tenia clar, allò, la definició de l'amoralitat, la no ètica i que farà el que sigui per aconseguir el que vol, està clar, i sense cap mena de remordiment! És que no en té ni un de remordiment! I és queda tan ample.

- I és veritat. No és gens sibilí, gens subtil...

- No, no,no.

- És això que dius tu, és apissonadora.

- Sí, ell és això. És obvi. Ell entra i pim pam. Diu les coses pel seu nom.

- Escolta, deus descarregar molta adrenalina.

- (riu)

- Sí o no, Jordi Bosch?

- Sí!  (rient)

- O sia, deus estar en una calma quan acaba el d'allò...

- Exacte, dius "o què bé" (rient)

- Per què crida! I s'enfada!

- Sí, sí sí.

- Jo... no us heu fet mal? Ara ho dic en serio, no riguis... perquè...

- Mal amb què?

- Mal amb les taules, amb el telèfons, caure, perquè no pareu de moure's.

- Clar...

- Recordem si et sembla, fem una mica de recordatori, l'estrena va ser ja fa dues setmanes, però, recordem que la disposició del Nacional ha canviat, que la gent que vagi a veure la Primera plana es trobarà amb una sorpresa, no?

- Exacte.

- Esteu allà en una mena de fossa.

- Sí, sí, sí. És una mena d'espai central... perquè la idea del Sergi era que realment el públic estigués com a dintre de la sala aquesta de premsa i ah, em penso que s'ha aconseguit bastant. Llavors el públic està per tot arreu i els actors et surten per darrera, per tot arreu i home, té un punt de gràcia. Està bé.

- No us heu, doncs, "tropessat" amb cables del telèfon... amb les cadires, perquè...

- De moment no, però home, sempre hi ha un petit, això, sempre hi ha un petit risc amb això, ja se sap, vull dir sempre hi ha un imprevist, vull dir, està tot molt "medit" però només hi ha un dia que de cop, el cable se t'entortolliga una mica amb una cadira, a la que tires, allò bam! pot caure una cadira però bueno, la poses bé i tal. Esperem que aquest espectador...

- Sembla una part de l'obra...

- Exacte.

- Escolta'm. Jo t'he sentit dir a tu alguna vegada que la manera de fer un personatge depèn del que has viscut. Tu, aquest histerisme col·lectiu, en qualsevol de les seves vessants, l'has viscut tu, mai?

- Aquest histerisme col·lectiu? No, no. No l'havia viscut mai, francament. No l'havia viscut mai, no. En aquest cas suposo que això et val molt per depèn de quins personatges. Per exemple aquest, aquest, al ser, primer, comèdia i segona, la partitura jo penso que està molt ben escrita i està tan portada rah! això que diem, que llavors, només que t'hi posis a dintre, t'hi porta una cosa amb l'altra, saps? En viscut en aquest cas? No, torno a dir que no. Sembla que no ho havia viscut això!

- Queden molt malament els periodistes?

- Ah... a veure, jo penso que això està escrit des de l'any 29, està escrit per dos persones que eren periodistes, que van sortir perquè ells van viure una situació d'aquestes, li fan una mena d'homenatge en el seu editor que es veu que era una mena de bèstia, eh? Un autèntic Walter Burns.

- El Walter Burns, Jordi Bosch.

- I llavors diuen, va, farem una obra de teatre per ridiculitzar una mica aquest tipus de periodisme que en allà Amèrica començava a néixer i ara, realment, el tenim instaurat en la societat d'una manera que estem molt acostumats que sigui així, però l'any 29 no, em penso que començava, tot aquell món de les màfies i el Chicago dels trentes i tot això, i ells, quan es va acabar van dir, ai! Si el que hem fet és una cosa molt tendra... tots parlen molt malament, tots són una colla de... però no deixa de ser, en el fons, hi ha molta tendresa. Ells mateixos ho diuen, fan un epíleg final, que és una monada, perquè diuen, ens hem donat compte que és que lo que és, és una enyorança de la nostra època de periodisme. Per això desprèn tot, en el fons, una mica de, que no són dolents... tu te'ls mires, n'hi ha de molt dolents però que en el fons són com uns dolentets bons, és a dir, ai, senyor! Quanta personeta hi ha allà dintre, no? És molt curiós.

- Clar, la veritat és que estem parlant d'un repartiment molt llarg. De fet, tu venies de fer el "Dissabte, diumenge, dilluns" al Nacional, també.

- Ahà. Llargueta, també.

- Que éreu "ciento y la madre" i llargueta, és a dir, que s'ha de repetir una mica el format... No sé si quants més anys anys portes a l'escenari, més de gust et ve estar acompanyat o... o t'agradaria fer una cosa més petita, més intimista, més sol? O és diferent?

- Bueno. He fet una miqueta de tot, eh? I no sabria pas amb què quedar-te. Perquè cada una té les seves gratituds i les seves... incovenients. Clar, quan fas una cosa intimista, més sol, he arribat a fer un monòleg, bueno, hi tenia un pianista en allà, i...

- "Novecento".

- Sí. I arribava uns dies que ens pensàvem, bueno, em sembla que... (riu) una mica de tristor, saps? que entrava... O, hola, hola, acostumat que entres i veus aquell... I per l'altre cantó era, és, bueno, posar-te d'acord amb aquella persona i... hi sortia un caliu diferent, no? I en aquí lo maco és que veure, brr! és una mole de màquina que camina sola amb vint persones amunt i avall. Vull dir, té el seu encant! Té el seu encant.

- I a més a més, has de fixar molt l'atenció en cadascun d'ells. És cert que quan apareix el Jordi Boixaderas i després el Jordi Bosch, ells, allò, centren l'atenció i les mirades... Però al principi dius, no sé on mirar: aquest era el d'abans que tocava el banjo? O aquest és el que acaba de sortir amb la noia de la neteja... Una bogeria. Tu la vas seguint i la vas vivint amb més intensitat a mesura que avança el text?

- Eh... sí, perquè va carregant les tintes, va carregant les tintes. Com si ens imaginéssim el... clar, ells... no sé si explicar ben bé l'obra o deixar... Encara que sigui molt coneguda i tot allò... Però la relació d'ells dos és aquesta que es basa en la relació de feina, que es necessiten, l'un amb l'altre. Vull dir, ell, realment, farà el que sigui per no perdre'l perquè el necessita. Ell pot ser molt brillant d'idees, és el clàssic tàndem de dos persones: un és molt brillant, té unes idees molt bones, però, el que les realitza, el que les escriu, com a bon periodista, és el Hildy Johnson, i ell ho sap que si el perd, es quedarà coix, perquè no trobarà un altre, ràpid i àgil i que escrigui tan bé com ell. I l'altre sap que ell sol, per ell mateix, no té idees brillants, i clar, és un famós tàndem, i això, bueno, això sí que ho hem viscut en altres camps.

- Jordi Bosch, tu passes pipa, dalt de l'escenari?

- Sííí. I a més amb aquests materials tan bé... És una cosa molt gratificant, la comèdia, la comèdia amb el públic, i quan veus que el públic, realment, s'ho passa bé i l'entén i s'hi posa, és de les coses més maques que hi ha. Perquè són higièniques, són fresques. La gent riu i s'ho passa bé, i passar-s'ho bé sempre és molt agradable perquè llavors és produeix allò del "feedback": tu fas, ells riuen, tu dones i, clar, es va fent pam! pam! És com un joc, va! que em vingut a jugar i hem vingut a passar-nos-ho bé tots plegats. I està molt bé. És fantàstic.

- Estem parlant amb el Jordi Bosch, arrel del "Primera plana", al Teatre Nacional, a la sala gran, que entres allà i dius: carai, sala de premsa, que el primer dia vaig dir: ai, mira, si que ho han fet de luxe, perquè les sales de premsa, normalment Jordi, entre tu i jo...

- (Riu)

- I dius: mira la sala de premsa del Nacional, ens vam sentir com allò, especials, després els veus com actuen els periodistes i se't passen les ganes i dius: no, no. T'han dit a tu i no en aquest cas, si no en moltes altres ocasions, això, ho dèiem abans, que ets eficaç, que la teva comicitat és monumental, que ets impecable, ets equilibrat, massís, absolutament creïble... quin és l'adjectiu que t'han dedicat, si és que en tens un de present, que més t'ha agradat o amb el que més t'agradaria identificar-te? És a dir, t'agradaria ser creïble o...

- M'has ben agafat ara, no sé pas què dir-te. T'ho ben juro, eh? No sé pas què dir-te. No ho sé.

- Vols dir que l'opinió dels autors no, en certa forma...

- No, home, no. No, no. A veure, cada cosa al seu lloc. Estem en un ofici que realment estem... no per la crítica, que la critiquin sinó per la opinió. A veure, ho fem amb la finalitat per a un públic, pel que el públic rebi la resposta, la que sigui i s'ha d'acceptar. I que si és bona doncs és molt agraït perquè et sents com recolzat i que realment la cosa camina, i quan no és, dius, doncs bueno, has d'intentar com rectificar i posar-te a to. Ara, de tots els que has dit és com una mena de brrrr, de batibull al cap.

- De brainstorming.

- Sí, exacte, que no sabria, de debò que no sabria què dir-te, eh?

- I el Ciamba...?

- Ah, el Ciampa!

- El Ciampa, seria el teu personatge predilecte?

- Deu anys...

- Perquè tantes coses i tants premis i tan bones crítiques, és un personatge pirandellià?

- Sí, no, allò que es produeix, no? que et cau a les mans un personatge i que tu i el personatge pots fer plak!, pots donar tota la capacitat que hi havia allí dintre.

- Però al Jordi Bosch, els personatges li cauen, els busca? Has dit mai, vull fer això, i anar-lo a buscar, anar buscar un director, anar a buscar una companyia?

- No, veus, no ho he fet mai, això, i ja potser començaria a ser hora.

- Sí? Hi ha hores? Hi ha temps?

- El... No, no per hores i temps, si no per, bueno, si seguim la trajectòria, jo quan vaig entrar al Lliure, i vaig tenir la sort de poder-m'hi quedar, i anar seguint el tarannà del Lliure, era això, que el portava qui el portava, entre el Fabià, el Paqual, ells decidien una mica les temporades, els equips, el què fer, i llavorens tu t'apuntes al carro i vas seguint. Mai acabes decidint tu: escolta, hi ha aquesta obra, hi ha aquest personatge. Vull dir, llavorens, les fases canvien, els cicles també es van modificant, i potser et torno a dir, ara, sí que et trobes en un moment que podries dir, escolta, potser sí que comencés a pensar en alguna obra, en algun personatge, amb alguna... i tu proposes alguna cosa, però de fet, no ho he fet mai. Sí, bueno, sí, una cosa.

- Quina?

- La... quan vaig fer un espectacle del Martí i Pol, això sí, aquella, l'Espai pel somni que sí, mira, va ser una benada... perquè jo, al Martí i Pol li tinc una flaca però de mida...

- Ets un fan, eh?

- Un fan, però no és nou, perquè, escolta, mitja població ho és, del Martí i Pol.

- Si, no? El poeta nacional...

- No és cap mena de...  És com dir: m'agrada molt el Shakespeare, i tothom dirà, no clar, i a mi, i a mi, i a mi. Saps, això? les evidències. I en aquest cas sí, m'agradava molt i tenia moltes ganes de fer-li un espectacle, el vaig dissenyar i això, vaig parlar amb la Nina i l'Àngel Pereira.

- Hi ha una frase que m'agrada molt de Miquel Martí i Pol, una frase que tanca un dels seus poemes, que diu així: "el foc esbrinarà què hi ha dins de vosaltres".

- Oh, que maca, aquesta.

- Què hi ha dins de tu? Què t'ha fet descobrir el foc? o què t'ha fet descobrir, jo què sé, el foc del teatre? A part de trobar-hi l'amor! Ehem.

- Això sí.

- No?

- També és veritat, ehem! Ella fa "ehem"...

- No, perquè és d'aquelles coses que dius, ho dic o no, però ho sap tothom i és profecia que...

- Exacte.

- Que tu vas conèixer l'amor de la teva vida al Lliure...

- Sí...

- L'Emma Vilarasau.

- Exacte.

- Que és la teva parella, a la ficció i a la realitat.

- Exacte.

- En aquest moment, sí, sí, les dues cosetes. És veritat.

- Doncs espera, parlem després d'això, però...

- Se'ns estan acumulant temes...

- Se'ns estan acumulant temes, què t'ha donat el teatre?

- Què m'ha donat? home...

- Quin foc?

- El foc de... no ho sé, sempre penses, per què... de vegades et preguntes, per què...  per què un bon dia decideixes fer teatre? Hi ha alguna mena de cosa interna que si l'escoltes, no allò d'escoltar, de posar l'orella, sinó que et deixes portar i...i... jo anava per medecina, jo estava estudiant...

- Sí, tu estaves, tu havies estudiat per...

- Havia començat el primer, eh? un primer d'aquella manera perquè tot se'n va anar una miqueta en orris, perquè la mili i tot plegat, però al final, va caure pel seu pes, la... lo del teatre, no? jo vaig acabar la mili i res, feia quinze dies, encara no un mes que l'havia acabat, i un company de Mataró, el Boris Ruiz...

- Sense anar més lluny.

- Que també és actor...

- Sí, home, i tant.

- Doncs em va dir, Jordi! que estem fent una obra, necessiten gent, i jo els he dit que tu, tu t'hi pots apuntar, ah, i jo encantat, tu diràs, i pim! aquesta va ser la meva primera entrada a Barcelona com a professional, i vaig anar empalmant, vull dir aquella cosa que dius, brep!

- M'han fet actor.

- Et deixes... sí, et deixes portar, que no... saps? ara, el per què...

- Però tu et preguntes el per què? No, això no t'ho pregunten els periodistes pesats...

- Bueno, m'ho pregunten...

- Tu t'ho preguntes?

- No, hi ha vegades que quan intentes fer... com ara que estic a punt de fer 47 anys, doncs ja són edats que comences també a fer balanços, no? allò típic de dir, a veure, balanç d'aquella època, del perquè, del d'aixòs... si està bé...

- Fins als cinquanta.

- Això.

- Fins als cinquanta tens marge.

- Però ja començo a preparar el terreno. (riu) Tres anys abans, saps? I no hi ha mai una definició, vull dir que a darrera no hi ha una definició concreta de dir, jo he fet això, per això, per això i per això. No, és perquè realment, d'entrada t'agrada i et ve de gust. I llavors a dintre vas descobrint un cúmul de coses, clar.

- Aquest senyor que ha fet Al vostre gust, que ha fet Els últims vespres de Carnaval, ha fet El muntaplats, un Pinter meravellós, estic fent memòria i ens en quedaran molts al tinter, Els gegants de la muntanya, Restauració, que ja et van titllar d'aquest "Cary Grant"... quan et va caure l'etiqueta del "Cary Grant" a sobre?

- Sí... poder va ser amb Restauració.

- Sí, no? Restauració. Després va venir Les puntes de coixí, l'Arsènic...

- Allà li van fer un homenatge al Cary Grant descaradament.

- Sí, no? Era el senyor Cary Grant català.

- Que aquesta em recorda, curiosament, molt a l'Arsènic i puntes de coixí, el Primera Plana; que clar, és la mateixa època, el mateix estil...

- No, i el Cary Grant que també havia fet a Luna nueva.

- També. Sí, s'han fet quatre pel·lícules de la Primera Plana. N'hi ha quatre.

- Que coneixem més la del Howard Hawks i la del Billy Wilder, segurament.

- Exactament. N'hi ha una anterior, la primera de totes, amb l'Adolph Menjou, que és una que és un cinema negre que escolta, de comèdia, res de res. És molt interessant.

- Escolta, les heu vistes, per cert?

- Sí.

- Per posar-vos en context?

- Menys la última de totes, la última, última, la més contemporània, aquest no l'he vista, jo, i m'han dit que, bueno, que no estava gaire aconseguida. Les altres, les he vist totes.

- Però això ajuda o dificulta la tasca de la creació del personatge?

- No. No, en absolut. Perquè veus que cada un també ho fa a partir d'un estil, vull dir, Luna nueva és més romàntica...

- Sí.

- Tot aquest món, així, misogin, contra la dona, aquest món masculí està, clar, molt rebaixat perquè ella, precisament, és una periodista que tots l'admiren.

- Clar, clar.

- Per tant, llavors, això vol dir que meu! la recuperen amb el Walter Matthau, que el fan un cràpula i una persona deixada i beh! una cosa que és fantàstica... en canvi, l'acotació pinta que el Walter Burns és una persona polida, escrupolosament ben arreglada... diu, ara, l'ànima, no l'hi vulguis mirar, i en canvi ells... Vull dir que cada un ha anat agafant, un paràmetre, eh? la corbeta per aquí i per allà, i ja està bé, és interessant veure-ho tot i llavors, evidentment, qui ho fa és l'últim, i en definitiva és la persona que ho fa; perquè si enlloc de fer-ho jo, ho hagués fet un altre actor, segur que ho faria d'una altra manera. Però no per vulguer-ho fer d'una altra manera, si no perquè surten, les maneres personals de fer de cadú, saps?

- Maneres que li hem vist fer per exemple, al Jordi Bosch, al Novecento, ens deia abans, quan va estar una mica més sol, dalt de l'escenari.

- Exacte.

- I li hem vist també fer un Lopakhin magnífic també a L'hort dels cirerers, i ara veiem, o crec que arriba a molts més llocs i escenaris i espais, cases particulars, en definitiva, a través del Majoria absoluta de la tele.

- Majoria absoluta, sí, sí.

- Que és quan treballes, ara sí, amb la teva parella en la realitat-ficció.

- Exacte.

- Com ho porteu, aquesta combinació de realitat-ficció?

- Bé, molt bé. Perquè com ens vam començar a conèixer fent teatre i hem compartit moltes obres junts, i tant fèiem d'amants, com d'amics, com de germans, com de d'allò, vull dir, doncs en aquest cas ens toca fer de parella.

- Sí, heu fet de tot.

- I com els papers són molt diferents dels de la vida real, doncs fa gràcia, home. Et trobes, llavors, és quan et trobes a la cuina o quan et trobes assegut al llit és quan riem, diem, sembla mentida... (riu)

- Sembla mentida que ens vegi tota Catalunya!

- Sí, tota Catalunya i aquí, tots dos al llit, l'un o l'altre, l'altre llegint o fent el comentari amb els nens.

- Amb l'Emma Vilarasau. Per cert, hi ha una cosa, no sé si l'Emma ho diu, a tu t'ho he sentit dir algun cop, que dius, jo, als meus nens no vull que es dediquin a això del món de l'actor, perquè és molt dur.

- No em desagradaria...

- Però no em diguis això, què vols, que siguin advocats, metges, dentistes, coses més formals o...?

- No, mira, primer de tot, que faran el que voldran. Això, d'entrada. Però pel meu gust, a mi m'agradaria que d'una família, doncs hi hagués una mica de varietat, perquè... jo que sé, ara m'ha sortit arquitecte com si vol ser una altra cosa... perquè com més varietat quan es troben a la taula, sempre s'enriqueixen més les converses que no que tots fem teatre, pot ser una miqueta... mmm

- Endogàmic, ja.

- Això mateix! Possiblement per això, i ja està bé, doncs ell fa la seva carrera, no té res a veure amb la del papa ni amb la de la mama, i l'altre fa... Jo ho dic per aquest punt de vista, ara, ell farà el que voldrà, i escolta...

- Molt bé, o sigui, que és una qüestió de per variar una mica.

- Exactament.

- Per tenir allò, doncs bé. Els fills del Jordi i l'Emma faran el que voldran...

- Exactament.

- Ell... jo també crec que tu també fas bastant el què vols, pel que fa a teatre, si més no. Trobo que sí, no? selecciones bé les obres que et proposen i fas justament i únicament el que et ve de gust. T'ho pots permetre, a aquestes alçades?

- (silenci)

- Sí, no?!

- (riu)

- Ha fet cara, ha fet una cara!

- ... cara de dir, vols dir?

- Cara de, vols dir, sí? Sí o no, no?

- Ah... bueno, tampoc hi ha... a veure, tampoc és allò de que hi ha tantes propostes, eh?

- Tantes ofertes!

- Tantes ofertes i d'allò. Passa que sí que és veritat que em cauen propostes molt maques, com aquesta. Clar, et cau això i penses, ostres, quin regalaç, i és veritat i en això tens tota la raó.

- I al cine...

- Com el Dissabte, diumenge i dilluns, dius, carai, quin regalaç, d'obra i de paper. Sí senyora.

- A més, sempre explotant aquestes capacitats, entre... no, entre, no, còmiques en tots dos casos, en aquestes dues obres que... per cert, empalmes ja gairebé amb el Dissabte, diumenge i dilluns.

- Sí, sí, sí. Exacte.

- Què heu de tornar a repetir assajos o és una actualització ràpida?

- Ah... no, segurament s'hauran de repetir, no molts, perquè hi haurà alguna substitució, home, la més important és que en lloc de la Sampietro ho fa l'Anna Lizaran.

- L'Anna Lizaran.

- I, home, això ja li dóna un caliu diferent, serà un altre tipus de color perquè, clar, ho fa una altra actriu; lo que dèiem, aquell mateix paper amb una altra actriu, ho farà una mica diferent, fent la mateixa partitura, clar. Doncs els assajos s'hauran de fer, sí, sí, sí.

- És a dir, que tu plegues al gener, el Primera Plana.

- El 4 de gener acabem, i el 22 o 20 de gener estrenem Dissabte, diumenge i dilluns.

- Es torna a reposar aquest èxit del Nacional, que com que precisament va ser un èxit, doncs es recupera ara en aquesta temporada. Mira Jordi, ens han quedat 200 mil coses per parlar...

- Haurem de tornar.

- Haurà de tornar.

- Quan vulguis.

- Volia que ho digués ell, perquè això ha quedat enregistrat.

- Exacte.

- I ara no podràs negar-t'hi.

- Quan vulguis tu.

- Ens ha agradat molt tenir-te aquí amb nosaltres, a l'Il·lusions acústiques...

- Doncs sí.

- Jordi Bosch, i mira, a partir d'avui ja no esperarem cap excusa. O sigui, et trucarem i...

- Exacte.

- vine al programa!

- Exacte.

- encara que no estiguis estrenant ni res.

- A veure si és... ara quan tornem pel Dissabte, diumenge i dilluns.

- Sí, exacte. I si no ens inventem un espectacle de Miquel Martí Pol...

- Exacte!

- aquí amb la guitarreta en directe...

- També, clar, clar que sí, clar que sí.

- Jordi Bosch, gràcies, molta merda amb aquest final de, bueno, final no, que et queda tota la temporada...

- Queda tota, eh? queda tota! (riu) Clar.

- Jo, com ja l'he vista tinc la sensació que ja fa... Primera Plana, al Teatre Nacional de Catalunya, a la sala gran, un muntatge molt ben estructurat, molt ben dirigit, i que té en el seu... diguem-ne, en la seva principal aposta, dos actors meravellosos, en aquest cas, el que ens acompanya, el Jordi Bosch, que val l'obra sencera. I mira, no ho dic perquè hi hagi el Jordi... No Jordi, no riguis així, perquè si no ens agradés, doncs no t'haguéssim convidat i no haguéssim parlat de l'obra... O sigui que si estàs aquí i en parlem és perquè...

- Moltes gràcies.

- Gràcies.

- Mira, ens podem tornar a veure cap al final de l'obra i farem balanç.

- Va, vinga, fem un balanç.

- Clar. Per Reis... ai, per Reis, allò per Nadal o just abans de Nadal per dir com va i estem a punt d'acabar.

- Mira, fet. Nosaltres fem un Il·lusions que farem especial pel 2004, doncs mira, el primer dia de l'any, tu, el celebrem amb aquí, el Jordi Bosch i aquestes coses.

- I és clar que sí.

- Gràcies Jordi.

- Gràcies a tu.


JORDI BOSCH | ACTOR. INTERVÉ A L'OBRA 'PRIMERA PLANA' : “Hi ha sequera creativa”

20 MINUTOS (11 DE NOVEMBRE DE 2003)

Biodades

FILL DEL TEATRE | De fer els Pastorets amb 14 anys a la Mataró natal va passar al Lliure el 1983

ROSTRE TELEVISIU | Nissaga de Poder (TV3) el va connectar amb els televidents catalans. Ara ho fa a les nits amb Majoria Absoluta

'DISSABTE, DIUMENGE, DILLUNS' | El retornarà al TNC aquest gener.

Puri Caro

El quart poder, el de la premsa, no surt gaire ben parat a Primera Plana, el clàssic de Broadway que Sergi Belbel dirigeix en català al Teatre Nacional. Jordi Bosch (Majoria Absoluta, Nissaga de Poder) és un director sense escrúpols que farà el que sigui per no perdre el fil d'una exclusiva i al periodista estrella (Jordi Boixaderas).

A Primera Plana la sala de premsa on es mouen els actors es posa gairebé a sobre dels espectadors. Què s'aconsegueix?

Que la gent estigui pertot arreu i els actors puguin sortir per aquí, per allà... Es crea la complicitat amb el públic, que es vegin involucrats en aquest caos que es viu.

El director que vostè encarna s'assembla al paper que Walter Mathau va fer al cinema a les ordres de Billy Wilder?

No té res a veure. Es tracta de dos llenguatges diferents, teatre i cinema, i el nivell d'interpretacions depèn de l'època en el cas de les quatre pel·lícules que s'han fet. Quant a l'obra original, ja està escrita, i tu només has de seguir la partitura.

Per fer comèdia, som millors els catalans o els americans?

Hi ha una gran diferència entre el teatre dels EUA i el mediterrani. L'últim te'l sents proper. En canvi, l'americà dóna unes voltes diferents. Cadascú, però, té el seu punt d'interès.

Aquest gènere alleugera un actor, el fa anar content a la feina?

Sí! Perquè no hi ha res de tortura per a un mateix. Quan planteges un drama t'has de concentrar. Aquí fem una cosa automàtica, tot flueix cap a fora. Aquesta frescor és gratificant.

Han passat 20 anys des que va trepitjar el Lliure...

El teatre ha canviat totalment des de llavors. I no ens hem de posar ni malenconiosos ni voler que les coses tornin.

Però li vindran reflexions al cap de tant en tant...

Si he de fer alguna crítica de 10 anys cap aquí és que manca creativitat al teatre.

Però hi ha de noves propostes!

La creativitat es té o no, es tenen creadors o no. Penso que vivim una sequera. Potser haurem d'esperar dues generacions , perquè això sí que no es provoca.

El mag Oristrell

La sitcom Majoria Absoluta fa de la parella real Jordi Bosch-Emma Vilarasau matrimoni de ficció. Bosch se sent molt orgullós del producte "gràcies a Joaquim Oristrell i els guions de comèdia, que domina com ningú". També influeix "el caliu d'intentar fer les coses ben fetes" de la televisió pública catalana, afirma.


VERSIÓ ORIGINAL

 (Catalunya Ràdio, 20 de novembre de 2003)

 

Toni Clapés – Una de les obres emblemàtiques sobre el periodisme i la voluntat de posar-hi cullerada dels polítics és, sense cap mena de dubte, Primera Plana. Aquesta obra còmica i trepidant va triomfar a Broadway i s'ha adaptat en quatre ocasions al cinema, i per primera vegada, i de la mà de Sergi Belbel, es representa als nostres escenaris, concretament es fa a la sala gran, a la... sala gran...

Senyor Marcel·lí – A la gran, no n'hi ha d'altre.

-Oh, hi ha de diferents, al Teatre Nacional.

M – Hi ha la gran, la petita...

-I la tallers. La tallers que...

M – Queda fora, representa. La petita, vas a baix amb unes escales...

-Bueno, és igual.

M – La gran és la gran, entres, hi ha dos portes i és la gran.

-Sí, sí.

M – I llavors entres i dius: carai, que és gran, això! I dius: és la gran. Quan la veus gran, és la gran.

-Convertida en sala de premsa d'una presó, adequada per la ocasió, i amb 21 actors, tot i que em fa un moment em deien 22, ara dubto, 21 actors segons... 21 o 22?

Jordi Boixaderas – Vint-i-un.

-Vint-i-un, vaig bé, doncs, a l'escenari. Avui ens acompanyen una petita representació d'aquest cartell d'actors, de gent excel·lent. Entre nosaltres avui Jordi Boixaderas, alhora el periodista estrella, i Jordi Bosch, el seu director, en aquest cas, a l'obra, no de l'obra perquè de la representació, el director és el Sergi Belbel. Ha quedat clar o ho torno a explicar?

M – No gaire, però és igual, tira, tira.

-A la representació, el Jordi Boixaderas fa de periodista i el Jordi Bosch és el seu jefe!

Jordi Bosch – (riu)

M – Tira, tira!

-Jordi Boixaderas, molt bona tarda.

JBx – Hola, bona tarda.

-Jordi Bosch, bona tarda.

JB - Hola, molt bona tarda.

-Que són, a la pel·lícula serien el... una comparació que no us han dit mai, eh, aquests dies?

JBx – No, no.

-(riu) Walter Matthau...

JB – Exacte!

-I Jack Lemon, Que us agrada que us...

JB – Exacte.

-... la pregunta aquella de, hi ha molta diferència entre la pel·lícula i l'obra de teatre?

M – Està bé, aquesta pregunta.

-No la faré, no la faré.

M – I ara, jo trobo que és la pregunta que s'ha de fer.

-Doncs no. Doncs no, no la farem. És una... ara sí que vaig a fer la primera pregunta.

M – Ah, adelante.

-Escolti, no se n'enfoti. Quina creieu que és l'actualitat d'una obra com és Primera Plana? Tots els esdeveniments que hem anat veient...

JBx – Aquests dies...

JB – (riu)

-El Jordi Bosch passa la pilota.

JB – Siguiente. De vegades la propera (riu)

-Home, és una obra que retrata, doncs, el periodisme, el poder...

M – La canallesca, la canallesca.

JBx- Sí... home....

-Home, els periodistes rebem i força. El que passa que vaig veure l'obra i estava bastant d'acord, eh, tal com està el món del periodisme? Estava bastant d'acord.

JBx – Suposo que vist des del vostre punt de vista és una mica simplista, la manera que té l'obra d'explicar els estires i arronses entre el poder i la premsa i crec que és el què es que considera notícia en un moment determinat i el que no es considera en un moment determinat i què pot arribar a fer un periodista per aconseguir, i fins i tot, crear una notícia, no? Suposo que això, des del vostre punt de vista dels periodistes és una mica pedestre, l'explicació, o caricaturesca, però jo penso que des de fora és...

-Saps què passa? que ara hi ha molts periodistes, hi ha moltes maneres de fer, hi ha molts diaris, hi molts tipus de programes...

M – Masses.

-I jo crec que alguns programes, alguns diaris, algunes ràdios sí que funcionen una mica com ho heu interpretat vosaltres.

JB – Funciona, sí, sí, segur que funciona d'aquesta manera.

-El que dèiem, 21 actors, quan vau començar a assajar? perquè, expliquem una mica, quan arribes a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya...

M – Sí, sí, la gran, la més gran.

-Està clar. Doncs el Sergi Belbel l'ha refet tota i l'obra passa al mig de l'escenari, però al voltant hi ha els espectadors, o sigui que l'obra la fan...

M – Com una plaça de toros.

-Ara, ara. Una mica seria això, molt bé, senyor Marcel·lí, tot i que no hi ha anat, molt bé, es nota que jo l'hi explicat bé de què anava la cosa.

M – Ho he entès.

-Aleshores, els actors apareixen per dreta, esquerra, dalt, baix, per engranar tot això, que és una dificultat, a partir de quin dia vau començar a assajar, com ha anat tot això?

JB – Els primers assaigs es van fer en una sala annexa que tenen al Nacional, amb les mateixes mides, i què vam entrar a la sala, lo que era la sala gran, dues setmanes abans d'estrenar?

JBx –Sí.

JB – Vam ser en allà, la vam readequar i llavorens es va acabar d'això, de filar prim, amb l'espai real. Sí, sí, sí. I ja ho veus, un surt per aquí, l'altre surt per allà...

-Però funcioneu molt com un rellotge, no? cadascú ha de saber molt bé quan ha d'entrar, quan ha de sortir...

JB – Sí, sí, i tant, i tant. A més és molt curiós perquè aconseguir el caos primer, és com organitzar aquell caos allà dintre perquè sigui..

- Perquè primer allò és un caos.

JB - ... com una gran desbandada i no, no, realment tot està molt meditat, molt medit. Perquè això sí que ho té el Sergi, és molt net, molt polit alhora de muntar...

M – No, net se li veu.

JB – No, no, ah! Clar, en termes teatrals, net i polit, eh? (riu)

M – Perdoneu, no ho havia entès.

JB – Sí, sí, higiènic i netet també ho és.

M – No, se li veu, se li veu. Així com hi ha gent que veus...

-Ara estem parlant de l'obra...

M – Així com veus que hi ha gent que bruteja...

JB – Exactament.

M – Doncs a ell se'l veu net.

JBx – Se'l veu net, sí, sí.

-Expliqueu-me això de l'engranatge.

JB – Això de l'engranatge...

-Costa molt, per exemple?

M – És molt net i polit, deies.

JB – Sí. Sí, home jo penso que costa molt, precisament per això, per aquesta quantitat de gent i a més tenir la visió que estàs a la sala gran del Nacional i no estàs en un altre tipus de teatre a la italiana, eh? sap lo que vull dir, lo del teatre a la italiana? sí, vostè m'entén, no?

-El clàssic.

M – L'escenari, el fondo.

JB – Exactament. Exactament.

M – Això ha desaparegut.

JB – Sí?

M – No, ho pregunto, ha desaparegut?

JB – No!

-Bueno, aquí sí.

JB – Ah, sí! No, no.

-Al mig, passa al mig.

JB – Passa al mig.

-Vint-i-un actors, què feu mentre us espereu a entrar?

JB – En el meu cas... a mi em toca molt de camerino!

-Jo, va arribar un moment que vaig pensar, aquest, el Jordi Bosch, potser avui no surt, però surts al segon acte.

JB – Sí, sí. Al final del segon acte, exacte. Sí, sí, clar, a les pel·lícules surt abans perquè quan hi ha totes les trucades que fa el Hildy Johnson, doncs clar, a l'altre cantó del telèfon, doncs ell li contesta. En aquí està escrit d'aquesta manera i hem de ser respectuosos amb el text.

-Però què feu? Perquè el Boixaderas també... al primer acte ja surt, però cap al final. Què feu?

JB – No, pues mira, estem al camerino...

-Però esteu atents, realment, a tot el que passa o arriba un moment que ja...?

JB – Home, estem... al menys el sentim per megafonia, això sí, anem sentint l'obra, sí, sí, l'anem sentint. Sí, sí, perquè podria ser que, mira, amb les distàncies del Nacional...

-Et toca a tu!

JB – Et toca a tu! I has de començar a córrer! Si no agafes un vespino no entres (riu).

M – Molt gran tot allò.

-Escolta, com es comparteix dalt de l'escenari, sou un grapat de gent, molts actors, però, per exemple, no sé, el Jordi Banacolocha, que està esplèndid,  esteu tots, no? el Lluís Soler... vaig veure el llistat de gent... aquesta és una d'aquelles obres que, no sé si...

M – Fa goig.

-Déu fer goig o no, de treballar amb tants bons actors, Jordi?

JBx –Sí, a més a més, jo tinc la sensació de que el repartiment...

-Bueno, si vols els dic tots, perquè ara em sap greu: el Jordi Bosch, bueno, vosaltres dos, la Mònica Aybar, el Jordi Banacolocha, la Roser Batalla, el Miquel Bonet, el Frank Capdet, el Jordi Diaz, el Carles Martínez, el Jordi Martínez, el Santi Monreal, la Irene Montalà, la Francesca Piñon, el Quimet Pla, l'Àngels Poch, el Fèlix... fixi's si surt gent...

M – I tant.

-... Pons, el Jordi Puig «Kai»...

M – I tothom déu cobrar, eh?

JB – (riu)

-Home, i tant, el Jorge Serrano, el Lluís Soler, que està fantàstic, el Manuel Veiga, en fi, i em deixo algú, el Lluís...

M – Bueno, i els de la llum. Massa gent, trobo.

-Una gentada de por.

M – Us surten els números, al final?

JBx- Home, no. Per això la fan al Nacional, no? Perquè qualsevol altre intent de fer-la en plan privat segur que seria impossible. És un dels motius pels quals una obra d'aquesta... té un sentit que es programa en el Nacional, no? Perquè aquest repartiment seria impossible. Aquest repartiment i després, bé, ja no parlem del muntatge tal com és allà, no? amb tota la gent que es necessita darrera, no? Això que deia el Marcel·lí, hi ha, jo que sé, una dotzena de persones entre els regidors, maquinistes, gent de so, hi ha efectes, per coordinar tot això no només es necessita una plantilla important.

-Una cosa que és més important, actualment, en les obres darreres que he vist del teatre és que manteniu l'expectació constant, no? manteniu la tensió. Jo crec que això és dificilíssim, com creieu que s'aconsegueix això, Jordi? Potser per la nova manera de, no sé, de fer aquest nous tipus d'escenografia, que ha fet el Sergi Belbel al Nacional o fa poc al Lliure, amb L'habitació del nen, una obra que em va agradar molt?

JB – Sí, no, està bé, és el que comentaves tu abans, no? és una manera de tenir com més proximitat amb l'actor, que està en allà...

-L'escola del Lliure, per entendre'ns.

JB – Sí, sí, aquella sensació que dius, ara el podria tocar. O hi ha una part de gent que et podria com agafar, clar, això et dóna com, um! és com si fóssim al menjador de casa fent la funció. Sí, sí, és veritat. Suposo que per altres és el text que agafes, com el fas, com li dones vida, perquè allò tingui vida cada dia, cada dia, cada dia, el ritme que li dones. Sí, sí, home, de fet, és el gran que té el teatre, eh? i la gran dificultat al mateix temps: convertir allò en...

-Però això és una sort? mira, aquesta obra funciona i... a vegades ho diem, amb els programes de ràdio i de televisió, això no saps perquè funciona, amb el teatre passa una mica el mateix o no? o quan no funciona una cosa...

JBx – A posteriori pots dir que no ha funcionat o ha funcionat per totes les raons que tu vulguis, però a priori no hi ha una fórmula, mai, eh? a veure, és sorprenent sempre.

-Vols dir que hi ha obres de teatre que dius, aquesta pinta...

JBx – No fallarà, i tindrem un repartiment de fulano, fulano, fulano i surten a la tele i els coneix tothom i ho farem al teatre més cèntric de la ciutat. Bé, a vegades va bé, de vegades no, i no hi ha massa explicació.

-I al final, què seria? que funciona allò clàssic del boca-orella? que és l'únic secret, que no saps perquè de cop i volta allò funciona? perquè escolta, en principi Primera Plana està funcionant i és d'aquelles obres que dius, aquesta ha de funcionar, no?

JBx – Jo, l'última experiència curiosa que he tingut amb això és del Mètode Grönholm, que és una obra que vam fer sense cap mena de, no sé si ho recordeu, era una obra que era un taller.

-Sí senyor.

JBx – El Jordi Galzeran és un home que té molt d'ofici, el Sergi Belbel té molt ofici, era una obra relativament senzilla, amb quatre personatges, còmica, dius, bé, això, en teoria, hauria d'anar bé, no? però la vam fer sense cap pretensió perquè era un taller; i a més a més va passar una cosa molt curiosa, nosaltres, tota la gent que va participar en el procés d'assajos, la gent que venia a veure els assajos, la gent que venia a veure els passis, tots havien llegit l'obra, prèviament, per tant, el judici que feien d'allò era un judici que no era verge, a veure, tothom sabia com s'acabava l'obra, ningú tenia l'element sorpresa perquè tots l'havien llegit; de manera que vam estrenar i no teníem ni idea de com resultaria, de com podia resultar allò; i la gent deia, està bé, està bé, però bé, els gags no els reia ningú perquè tothom sabia, vull dir, tothom sabia la gràcia, no? bé, vam estrenar i va ser una bomba, una bomba que a més a més...

-Jo no vaig poder ni veure-la, perquè no hi havia entrades.

JBx – Segurament tornarem, però vull dir que ni es va fer publicitat.

-Sí, sí, per això et dic.

JBx- Patapam, m'entens?

JB – Vau estar tres setmanes, no?

JBx – No, vam estar una setmana.

-No, dues.

JBx – O dues. Deu funcions, sí, dues setmanes. Perquè era allò, un taller, a la sala tallers, no? però no va haver publicitat, ningú va fer un spot per la tele, no érem tampoc mediàtics els que sortíem, no?

-Perquè ajuda o no ajuda, cares conegudes? Per exemple, el Jordi Bosch, tu, Boixaderas, Lluís Soler... això és un reclam? Jordi Banacolocha... ajuda o és relatiu?

JB – Jo penso que pot ajudar sempre i quan el material sigui bo. Si no és bo el material, al menys aquí, a Barcelona, no funciona només un cartell que hi puguin haver cares televisives en un moment. I s'ha demostrat, eh? Obres que les han tingut que retirar perquè... oh, si hi havia aquell, aquell i aquell. Però lo que feien no interessava a ningú. Segur, eh? segur.

M – I al final de què va l'obra, perquè jo com no l'he vista i veig que regaleu, a l'entrada, un diari.

-Això ho he portat jo, perquè home fa gràcia, perquè et situes en una sala de premsa; és arribar i dius, mira, estic en una sala de premsa, sap?

M – Hi ha un diari que hi ha un senyor a la presó.

-Sí.

M – Què passa amb aquest senyor?

-Ara els ho explicaran ells.

JBx – Aquest senyor és un senyor que l'han d'executar, és un pres anarquista...

-És pesadet, eh?

JBx – No, no.

M – Però això es pot explicar, no? Per les persones que no ho sabem, doncs...

-No, si té raó, té raó.

M – Perquè és clar, no heu explicat l'obra.

-Això és cada tarda, eh?

JBx – Vostè se'n recorda d'una pel·lícula que es deia Sacco i Vanzetti? que eren dos presos anarquistes...

M – No gaire, no, no.

JBx - ... que els van condemnar a mort, i bé, injustament, després va resultar que eren innocents.

M – Ja passa.

JBx – Aquesta obra... Això diuen que passa molt sovint, després no s'entretenen tampoc a investigar-ho. Però es veu que passa sovint.

M – No. És clar, un cop mort...

JBx – Un cop mort doncs, ja... muerto al hoyo.

M – Bueno, és igual, total...

JBx – Doncs en aquesta obra li passa això, eh?, no és innocent però és un anarquista que està a la presó i l'han d'executar.

M – I és culpable.

JBx – En principi sí, va matar un policia. Ara bé, ja no es tracta d'aquest procés si no de tot el que es genera al voltant d'això.

M – Doncs el periodistes enredeu la troca.

JBx – Sí.

M – Aquesta és una mica el que passa sempre.

JBx – Als periodistes els importa molt poc, en el fons, el que li passi a aquest home.

M – Exacte.

-És a dir, que als periodistes, de vegades, ens importa ben poc el... l'execució d'aquest home; ens interessa més...

JBx – En principi sí.

-L'espectacle, el merder...

M – Vendre diaris.

-Ara.

M - Sortir a la tele. Fer el debate: ¿Qué ha pasado con las cartas de la Encarna...?

-Molt bé. Bé, en aquest cas no són les cartes de la... sinó una altra cosa.

M – Bueno, és igual.

-Més d'interès, eh? Quina manera de convèncer-lo...

M – Està bé, això.

JBx – Vingui, vingui, perquè...

-Els tinc que portar a ells dos perquè vagi al teatre, eh? Vull dir, és que clar.

M – Però m'han dit que és molt llarga, això.

-No. Passa rapidíssim.

M – Què dura, què dura? Deu minuts? Mitja hora?

-Això són les pauses. Hi anirà o no?

M – Bueno, a quina hora comença, això, les funcions?

JB – El diumenge a la tarda, pot venir.

M – A quina hora és?

JB – A les sis de la tarda, a les sis.

JBx – Millor que vingui el diumenge, perquè sinó els dies de cada dia sortirà una mica tard.

JB – Sí.

M – A les sis està bé, està bé.

-Abans berena una mica, si queda una xapata, perquè de vegades no n'hi ha i ja està.

JB – I entre setmana pot venir a 2/4 de nou.

M – Bueno, comença a 2/4 de nou?

JB – Sí.

-Ha preparat un d'aquells tests que li agrada fer a vostè?

M – Sí, perquè heu dit això dels periodistes, i com que ells fan de periodistes, d'això, els hi vull fer un test amb l'experiència que porteu fent aquesta obra de teiatro... que a veure, que m'expliquéssiu, jo us diré dues exclusives i que me'n triéssiu una, per posar, això que poseu aquí.

-A la portada.

M – A la portada del Primera Plana posa: execució de... Ea... Villams, que és el dels desodorants, execució doncs, jo us doncs dues exclusives i vosaltres me'n trieu una, quina posaríeu, amb la vostra experiència periodística, eh? Per exemple...

-Pensi que el Jordi, a l'obra és el cap del Boixaderas, per aclarir, el Bosch, clar són dos Jordis, per aclarir...

M – Doncs a veure, dues exclusives: Bin Laden s'amaga als Pirineus i agafen Sadam Hussein, què posaríeu de titular? A la primera plana.

JBx – Quin titular posaríem?

M – Exacte. Bin Laden s'amaga als Pirineus o agafen Sadam Hussein?

-En el cas que es donés les dues notícies, alhora, al mateix temps.

JBx – Quina seria la que tindria prioritat.

M – A la primera plana.

JBx - Bin Laden s'amaga als Pirineus.

-A veure el Jordi, com a cap de redacció?

JB – Sí, sí, aquesta, aquesta. Sí que és veritat.

M – Una altra: Ibarretxe declara Euskadi independent o Maragall abandona la política? Titular.

JB – Maragall abandona la política.

M – Sí? Trobeu que...

-A veure, un moment, el Boixaderas...

JBx – Sí, sí.

-Ah, tu faràs el que diu el cap.

JBx – No, no, doncs mira, tu, ja ho dit abans.

JB – Vendria més aquesta.

JBx – Home, per un criteri de proximitat, als Pirineus...

JB – Sí, sí, fem primera plana, eh? Ara parlo com a Walter Burns i ell com a Hildy.

M – Molt bé, doncs una altra: mor...

-Apunti, apunti.

M – Apunti, apunti, no m'atabalis. Després una altra: mor el Papa o mor Floquet de neu?

JB i JBx – (riuen)

M – Primera plana, què hi va?

JB – Què posaríem, què posaríem? Moren tots dos! (riu)

-Es veu que el Floquet està molt malament.

M – Diu que sí.

-Hi ha un dia que obren la cortina i un dia que tanquen.

M – Com un teiatro.

-Sí, sí, pobre Floquet, es veu que està...

M – Una altra notícia importantíssima, dues vaja: el Madrid baixa a segona o el Barça guanya la lliga?

JB – Ep, el Madrid baixa a segona!

(riuen tots)

-Però aquest no és propera! Aquesta no és de primera plana, aquesta seria de primera plana, és una mica més llunyà.

M – I aquesta seria molt grossa que passés el mateix dia: el príncep trenca el seu compromís amb la Letizia Ortiz i Aznar se separa d'Ana Botella. Què posseu a la primera plana?

JBx – Em sembla que n'hi una n'hi l'altre, no?

-No? No seria un primera plana? Perquè escolta, l'enllaç amb l'Ortiz ha fet primera plana a tots els diaris, eh?

JBx – Sí, no, no, naturalment, però si jo tingués un diari no sé si ho posaria. No ho sé, eh? no ho sé.

-No, no, escolta.

M – Heu de triar, eh?

JBx – Hem de triar.

-Oh, bueno, pots dir que... o no la posaríeu.

JB – Posaríem la del príncep, sí.

M – La de la Letizia, és gros, la de la Letizia. I una altra: David Beckham deixa el futbol o Kluivert fitxa pel Madrid.

JB – Fitxa pel Madrid, no? sí, sí.

M – Hum, és clar. Acabo, ja?

-Sí, acabi perquè s'està fent pesat el test aquest, eh? És que vostè li agraden aquestes coses, eh? S'hi passa tota la tarda o els matins.

M – Sí, perquè és distret. Diu: Rajoy es retira i Aznar es presenta a la reelecció o Rajoy es retira i Fraga es presenta a la reelecció, al seu lloc?

JBx – Oh!

JB – Això sí que és...

JBx – Això seria molt perillós, eh?

M – El Fraga?

JBx – Sí.

-Home, però el Fraga ha dit que vol rellegir la Constitució, no sé des de quina plana...

JBx – Mare de Déu.

JB – (rient) Vols dir que la primera plana es vol llegir!

-Clar, aquesta relectura no sé si la podem fer cap enrera.

M – És una relectura amb les estisores.

JB – (riu)

M – Anar retallant.

-Tres minuts i arribarem a les sis de la tarda, avui ens acompanyen dos actors, però escolti, d'aquests que si estiguéssiu a Estats Units, això, seríeu... vull dir, escolta'm, no podríem parlar mai amb vosaltres, eh? Hauríem d'anar amb el micro per darrera: Jordi Bosch, Jordi Bosch! Jordi Boixaderas, una exclusiva!

JBx – Segurament faríem de venedors d'assegurances, si estiguéssim als Estats Units.

JB – Sí, sí.

-No, no us ho penseu, no us ho penseu.

M – Perquè ho dius, això?

-Perquè són molt modestos.

JBx – No i perquè, a veure, aquí, la competència, tot està en funció de la gent que està disposada a fer una cosa, no? i la competència en els països on realment això mou diners és ferotge, no?

-Però escolta, hi molt actor nordamericà que molt fluixet, eh? molt, eh?

JB – Fora de la pantalla, vols dir?

-Dins, no, no, dins; fora no els conec però fora... noi, el Tom Cruise, per exemple, molt bon actor no és, serà guapo...

JB – Doncs mira.

JBx – Bueno, clar, és que és una combinació.

M – Ves-li al darrera.

-I el Banderas, perdoneu, justejant també... sempre el mateix, de chicano i de... jo el trobo, no sé. A mi m'agraden més els d'aquí, no sé perquè, però m'agraden més els d'aquí.

M – Perquè ho fan bé.

-Escolteu, ja per acabar, com a periodistes que feu a l'obra de teatre, com veieu això del, com veieu l'encaix aquest que hem de fer per tenir algun govern?

JB – Ah!

JBx – Jo ho trobo divertit.

-Sí?

JBx – Com a mínim s'ha animat moltíssim l'escena política, no?

-Home, tenim de què parlar, perquè hem estat un temps que no sabíem...

JB – Exacte.

JBx – I es parla de coses noves, que no s'havia parlat mai, no? i apareixen coses, això mateix del Maragall, em sembla que és la primera vegada a la vida que li sento dir al Maragall: el futur de Catalunya el decidirem aquí, obertament, no? i això està bé que des d'ara es remoguin les coses, no? de cara al futur govern o de cara al que sigui, no? qui hi hagi aquesta recol·locació de la gent.

-Tu, Jordi?

JB – De moment, no, de moment a mi lo que m'agrada és la postura d'Esquerra, que evidentment està demostrant que té les coses clares i té prou serenor i no es precipita i no té cap mena d'ànsia estranya, que de vegades deien: aquest a lo millor es vendrà per... i no, no, tranquil·lament, qui hagi de fer els deures que els faci, i a partir de dilluns en parlarem i escolta, tranquil·lament, i em va agradar quan va dir, quan convingui anirem a la oposició, nosaltres sí que no hem guanyat les eleccions, va dir el Carod, i penses que està bé això. A veure, a veure com acabarà.

-A veure.

M – Senyor actors, una floreta per acabar...

-Doni's pressa perquè...

M – L'Helena diu: jo he vist l'obra i la veritat és que per fi hem tornat a veure teatre de veritat. Tots els actors actuen fantàsticament i és una reconciliació amb el teatre de nou, la vaig veure el segon dia d'estrena i tots els actors i sobretot la velocitat de l'obra està molt ben aconseguits, felicitats.

JB – Gràcies.

-Jo sí que voldria dir que estic d'acord amb l'Helena i el teatre, de vegades, suposo, vas a veure tostonassos, però en aquest cas t'ho passes, ho sento, t'ho passes de conya, per tant des d'aquí us la recomano.

M – Quines paraules...

-Home és veritat, hi ha representacions que, escolta, hi ha una somnolència que és tremenda. Jordi Boixaderas, moltíssimes gràcies.

JBx – A vosaltres.

-Jordi Bosch, moltíssimes gràcies.

JB  - Gràcies a vosaltres.

-Al Nacional, no sé fins quan, de moment, fins temps, no?

JB – El quatre de gener.

Gràcies. Les sis.

primera plana | menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch