DIRECCIÓ: Esteve Rovira, Sílvia Quer, etc. PRODUCCIÓ: Jordi Guilera
AUTORS: Josep Ma. Benet i Jornet, Lluís Arcarazo, Jordi Galceran, Carme Morell GUIÓ: Marina Peña, Francesc Lucchetti, Xavier Guardia, Teresa Vilardell, Toni Cabré, Anna Fité, Carme Morell, Francesc Orteu
INTÈRPRETS: Jordi Dauder (Mateu), Emma Vilarasau (Eulàlia), Jordi Bosch (Raimon Montsolís), Eduard Farelo (Eduard), Mónica López (Abril), Montserrat Salvador (Sra. Mercè), Muntsa Alcañiz (Sílvia), Olaya Moreno (Laia), David Selvas (Fèlix), David Bagès (Amadeu), Enric Majó (Maurici), Nina (Pilar), Víctor Pi (Mossèn David), Jordi Banacolocha (Tomàs), Mercè Comas (Agustina), Mercè Sampietro (Montserrat), Lluís Marco (Dr. Vidal Garriga), Àlex Casanovas (Enric), Biel Duran (Toni), Mercè Lleixà (Lluïsa), Rosa Novell (Sofia), Núria Prims (Mariona), Miquel Sitjar (Gabriel), Eva Santolaria (Elisenda), Pep Anton Muñoz (Gerard), Boris Ruiz (Màrius), Mónica Lucchetti (Clara), Alfred Lucchetti (Sebastià), Josep Linuesa (Marçal), Mercè Bruquetas (Rosalia), Artur Trias (Rius)…
EMISSIÓ A TV3: del 28 de gener de 1996 al 3 de maig de 1998 (476 capítols x 25 min.)
 

"La història es basa en una família d’importants cavistes del Penedès. La clau de tot hem de buscar-la en un passat en què les relacions incestuoses de dos germans, en Mateu i l'Eulàlia Montsolís, van donar com a fruit un nen, l'Eduard. Aquesta tragèdia fou tapada per la família, encapçalada per la matriarca, Mercè Aymerich, tot i que ella mateixa desconeixia la identitat del pare (per tant, desconeixia l'incest). A la gent, però, se li va fer creure que l'Eduard era fill d'en Mateu amb una amant esporàdica, l'Àngels Estivill. L'Eduard és donat en adopció als masovers de la família i és, alhora, protegit i menystingut per tots. En el decurs de la història, els intents de xantatge soferts per la parella de germans desencadenen tota una sèrie d’assassinats que culminen amb la mort de Fèlix, hereu de Mateu Montsolís, a mans de l’Eulàlia. El descobriment, per part de Mateu, d'aquest fet desemboca en un pacte de suïcidi entre els dos germans. Suïcidi del qual tots dos s'acaben escapant, l'Eulàlia voluntàriament i en Mateu per casualitat. L’altre vessant de la història són les relacions personals i professionals entre els personatges. A la primera part, la tornada de l’hereu, en Fèlix, acompanyat d’un desaprensiu, l'Amadeu, que el té totalment dominat en benefici propi, desencadena tota una sèrie de reaccions envers els Montsolís per culpa dels seus mètodes gens humanitaris. Així mateix, les relacions entre els mateixos Montsolís es van deteriorant per culpa de l’hereu, obsessionat amb la idea d’enfonsar l'Eduard, a qui considera un rival perillós. L'Eulàlia assassinarà en Fèlix, per protegir el seu propi fill. "Nissaga de Poder" és la història d’una dona marcada pel passat, que farà l’impossible per protegir el seu fill a qui ha hagut d’estimar en silenci i amagada, fins i tot, d’ell mateix. Després de la suposada mort d'en Mateu (a qui l'Eulàlia ha convertit en culpable de tots els crims, part dels quals ella ha comès), l'Amadeu, que ha aconseguit un increïble poder en el negoci dels Montsolís, aprofitant les circumstàncies i les coses que ha anat descobrint (amb les quals fa xantatge a l'Eulàlia) i comptant amb la col·laboració de l'àvia Mercè a la qual ha tingut totalment enganyada, és a punt de fer-se amb el control absolut del negoci familiar. Però quan tot sembla perdut per la gran capacitat de l'Amadeu per desfer-se de tots els entrebancs (arriba a assassinar a l'àvia Mercè quan aquesta es converteix en un perill per al seu poder), la seva dona, la Laia, juga un paper decisiu, estimbant-se amb el cotxe amb el seu marit i ocasionant la mort de tots dos. Les coses tornen al seu lloc amb l'Eduard, casat amb la seva cosina Abril, al front de les caves. El segrest i l'assassinat de l’Abril tornen la tragèdia al Penedès, que s’agreuja amb l’arribada de nous malvats, com la Montserrat Capdevila, una dona que a més de complicar la vida als seus, inicia una guerra amb els Montsolís, començant per l'Eulàlia. La reaparició de l’assassina de l’Abril torna a posar en perill la vida de l'Eduard, que no ha aconseguit aixecar el cap des de la mort de la seva dona. I quan sembla que les coses van arreglant-se, fins i tot per a l'Eulàlia, que sembla haver trobat l'amor amb el doctor Vidal-Garriga, reapareix en Mateu Montsolís disposat a venjar-se de la seva germana... És també una història quotidiana de gent que viu i treballa a la comarca i que es veu reflectida en els altres personatges de la telesèrie: en Raimon (l'altre germà Montsolís) i la Pilar, la família Castro, els Vilalta, en Tomàs i l'Assumpció (els masovers i pares adoptius de l’Eduard), en Pep i la Lluïsa, el mossèn, l'Agustina, la penya del bar del Xato, la colla de nens... Molts dels personatges inicials van desapareixent: alguns per mort (en Fèlix, l'Amadeu, la Laia, el doctor Foraster, l’àvia Caterina, la Mercè Aymerich, en Miquel Capdevila, en Sebastià...) i d'altres han marxat lluny d’aquestes terres (en Gabriel, l'Elisenda, la Mariona, la Inés, la Sílvia, l'Enric Cabanes). Els personatges entren i surten d'escena, però la terra sempre hi queda...". [J.Vives: web santafe]

 

LES TARDES AMB MARI PAU HUGUET [TV3 - tardor de 1996]

EL RESPIRO DE LOS MONTSOLÍS [El Periódico, 17/07/96]
"Antes de irse de vacaciones, los protagonistas de 'Nissaga de poder' defienden la dignidad de la serie. (...) Jordi Bosch (Raimon) es otro de los escasos buenazos: 'Ya me gustaria que los guionistas me diesen un vuelco perverso' , dice. (...) Jordi Bosch (Raimon) y Emma Vilarasau (Eulàlia), pareja en la vida real, se iban ayer con sus dos hijos a una playa del litoral catalán que no precisaron. 'En bañador quizás no nos reconozcan' , bromeaba Bosch".

EL XOU DE LA DIANA [TV3 - primavera de 1997]

Sandra Camaca – Tenim aquí a l’Eulàlia i el Raimon Montsolís que són germans i consogres a la sèrie perquè, la filla d’ell, l’Abril, és la dona del fill d’ella, l’Eduard. O sigui que són cosins, però ells ni flowers, va!
O sea, us volia fer una pregunta: la família Montsolís és una de les famílies més normals de Catalunya?
Jordi – Sí. Sí, sí. Podríem dir que sí, no? Com totes les famílies. Hi han assassinats... què més? (mira a l’Emma) què més tenim?
Emma – Són incestuosos...
Jordi
– Es barallen, s’estimen... com totes.
Sandra – Una altra cosa que els al·lucinarà és que el Jordi Bosch i l’Emma Vilarasau són parella a la vida real. (El Jordi li dóna un cop de colze a la Sandra).
Emma
– (Rient) Y residentes en Barcelona.
Sandra –
No però, a la vida real què és? Perquè treballen junts, viuen a casa junts... No se us barreja la realitat i la ficció? Quin embolic...
Jordi – (Molt seriós) De vegades sí.
Sandra – Si per exigències del guió ella, l’Emma, s’ha de morrejar amb l’Àlex Casanovas...
Emma – De què?
Sandra – S’ha de morrejar, de fer un petó amb l’Àlex Casanovas, tu què penses?
Jordi – (Riu durant una estona) Que bé, que bé, que sí, sí.
Sandra – Que vagi de gust?
Jordi – No home! Ho resistim, ho resistim...
Sandra – Sí, però ella más de lo mismo. Perquè quan el teu marit es fa petons amb la Nina, tu què, et poses una mica gelosa?
Emma – No, jo prefereixo pensar que és professional, no? Malament si penses una... (riu). És molt professional el meu home...
Sandra – Ai mira, us dono moltes gràcies i us admiro perquè féu una parella més guailis que l’Obregon i el Conde Lequio...
(I aquí es talla l’entrevista perquè les rialles s’endevinen descomunals...)

Entrevista a la Nina [Avui, gener de 1998]

- Per cert, pot ser que un tal Raimon Montsolís, de “Nissaga de poder” fos el gerent de “Pedralbes Centre”, o és que tu ets d’aquelles que “quien lo sigue lo consigue”
- Estic encantada de poder tenir Jordi Bosch de partenaire. És un actor que admiro profundament. Després de dos anys fent “Nissaga de poder”, un dels estímuls que tinc és treballar al costat d’aquesta parella, Jordi Bosch i Emma Vilarasau.
- No és una mica grandet Raimon Montsolís per ser pare, a aquestes altures?

- No, que som joves! Ell té uns quaranta anys [uns 44 a la sèrie] i jo trenta-un [uns 33 a la sèrie]. Encara som joves!

 

"¡QUÉ MUERTE tan horrible! —¿Muerta? No: no está muerta. Tachán, tachán, tachán. El primer capítulo concluye con un asesinato frustrado: la cosa va en serio. “Nissaga de poder” va a por todas, desde luego. Jordi Dauder, que ya fue un constructor sin escrúpulos en “Poble Nou” (Eudald Balcells), vuelve a pisar las sendas del mal como Mateu Monsolís, el prominente viticultor: antes venían de las tochanas y las pasiones, ahora, vienen de la tierra, de esos terrones que regalan pámpanos y néctares y un poder por el que merece la pena matar. Si Dauder arranca así, con un intento de asesinato digno de un Borgia, es capaz más adelante de acabar robando o faltándole a su madre-matriarca, así que vamos a tener diversión en esta serie. Además de este poderoso y decidido criminal —amenazado por cierto “secret de família”—, lo jugoso de “Nissaga de poder” reside en la variedad de ambientes sociales, desde el que se espesa en la mansión de los Montsolís (lujoso, bello y diáfano modernismo del Penedés) hasta el que bulle en la de los masoveros, con el cura y la funcionaria de correos de por medio, una mixtura chestertoniana que promete dar mucho juego. Pero, después del universo de barrio de “Poble Nou” y de la claustrofobia escénica de “Secrets de família, el auténtico protagonismo de esta serie reside en el aire trnsparentey fino del Penedés, Esta es una serie que respira, una serie con espacios abiertos, de brotes y germinaciones, de surcos, sementeras de cepas y si métricos viñedos, de crepúsculos carminados y envueltos en el humo acre de la quema de los sarmientos. No sé hasta dónde dará de sí la acción, pero si la serie fotografia por ahí la armonía de ese paisaje, se podrá contemplar con estético y documental agrado. Esta es una serie de tensiones con un fondo de horizontes azules que lamen las faldas de Montserrat. La montaña sagrada es el telón de “Nissaga de poder” por su cara sur como lo es de “Rosa” por su cara norte. Es la montaña talismán de TV3". [Víctor-M. Amela: La Vanguardia, 29/01/1996]

DES DE L'ETERNITAT: "Els cossos de l'Eulàlia i el Mateu naveguen a la deriva per la Mediterrània. Ningú pot assegurar que hagin mort definitivament. La manca de pressupost per cremar una nau ha impedit que els catalans els veiessin destruïts pel foc amb els propis ulls. Només els queda confiar que Benet i Jornet no haurà fet renéixer els personatges en alta mar o no els haurà portat fins a un altre port on hauran començat un nou serial en el qual els espectadors jugaran durant tres anys a descobrir els secrets del passat català dels protagonistes. L'Eulàlia i en Mateu han mort perquè a les pel·lis sempre guanyen els bons. No podia ser d'una altra manera, malgrat que alguns espectadors s'hagin enfadat. Tot era previsible. Harold Bloom va escriure un Llibre de J on demostrava que la majoria dels arguments de la literatura occidental són manllevats de la Bíblia. Els espectadors volien que Nissaga acabés com la paràbola del fill pròdig, però Benet i Jornet no s'ha mogut del guió de la Passió d'Esparreguera. En Mateu i l'Eulàlia havien de morir per redimir els pecats dels Montsolís de manera que en Raimon, l'Eduard i tota la descendència tornin a començar una nova vida on disfrutin del poder i de la riquesa sense remordiments. 'Heretaran la terra, però no les misèries' va sentenciar en Raimon. Un grapat de personatges rebran el premi del record etern en l'imaginari català: l'Eulàlia, l'Eduard, mossèn David, en Roger, la Laia, l'Amadeu, el pintor Cabanes, la ¡sergent! Aguirre, en Tomàs i el notari Màrius. Els personatges dolents cauran en el càstig de la indiferència eterna que és l'oblit: en Mateu, la Mercè Aymerich, la Sílvia, la segrestadora, els Vilalta, la Montserrat Capdevila." [Albert Sáez i Casas : Avui, 10/05/98]

MÉS FUM: "I dilluns Jaume Barberà (Paral·lel, C-33) en va reunir uns quants per parlar de Nissaga. Ah!, que curiós. Quan la teva dedica un debat a un culebron que ja ha finalitzat, en comptes de potenciar el que acaba d'estrenar, és símptoma inequívoc que passa alguna cosa. I de què van parlar? Doncs de tot menys del que s'ha remogut al llarg de la setmana. Benet i Jornet, per exemple, es va dedicar a enumerar disciplinadament els efectes instructius i balsàmics que el culebron ha plantejat (càncer, malalties infantils, alliberament de la dona, etcètera) per a la bona il·lustració i encara millor conscienciació de les masses. I en Barberà, per donar-li un toc fort, cru, a la trobada, feia com si s'horroritzés recordant "les transgressions morals" que s'han vist al culebron (germà amb germana, tieta amb nebot, fill amb mare, etcètera). És fantàstic el nivell d'obediència a què hem arribat, xicots. Aquesta setmana passada, per si algú no ho sabia, el desastrós final de Nissaga –amb el vaixell fumejant com si en Mateu i l'Eulàlia s'haguessin posat a fer una barbacoa de calamars- va provocar la protesta pública del mateix Benet i Jornet i d'alguns dels actors i actrius més principals del serial, que fins i tot s'havien ofert a treballar un dia de franc a canvi de poder gravar un final a l'altura de les expectatives aixecades. Però com la dissidència està penada, han fet sortir en Barberà amb una manta. Tapem, germans, i així el fum d'un fals debat sufocarà aquest desagradable conat de flames. Com el vaixell Montsolisso: en lloc de cremar-se, semblava que hi fumaven." [Ferran Monegal: El Periódico, 13/05/98]

"Nissaga de poder va seguir a tota marxa fins arribar al diumenge 3 de maig de 1998, amb un capítol emès a la nit  en què es va acomiadar finalment: 1.491.000 espectadors i el 51'1% de quota de pantalla van seguir en prime time la mort de l'Eulàlia i en Mateu en una escena que no va agrada a gairebé a ningú, com es va demostrar sobretot pels missatges dels internautes i els comentaris als diaris i emissores de ràdio. Fins i tot en un programa de TV3 al voltant del fulletó, la reacció del seu guionista Benet i Jornet va ser negativa ja que no es va aconseguir segurament l'efecte dramàtic desitjat pels realitzadors." [J.M. Baget i Herms: "La nostra" Vint anys de TV3]

 

la sèrie   vàries   escenes
 

La sèrie va haver de retardar la seva estrena del 21 al 28 de gener per a que les entitats del Penedès revisessin els guions. En la seva estrena va fer un 22,1% de share.

Tenint en compte que aquesta és la sèrie que origina la majoria dels "trivia", doncs en 2 anys i mig hi van passar molts dels actors catalans, només destacaré que a la "Nissaga" vam poder veure actuar junts en Jordi i l'Emma per primera vegada (a banda del capítol de "Quico"), tot i que feien de germans.

Va ser el primer culebró de TV3 que va tenir un veritable ressò mediàtic: al TN migdia anunciaven que aquell vespre se sabria qui havia matat en Fèlix, els actors eren entrevistats en diferents programes, es van batejar vinyes amb noms d'alguns dels personatges, es va crear el joc de la sèrie (una mena de monopoly), es va editar la banda sonora i els primers capítols en forma de novel·la, es va allargar la sèrie en dues ocasions... en fi, que arreu on anaves podies escoltar com la gent comentava quina havia estat l' "última" de la "tieta Eulàlia".

El darrer (i decebedor) darrer capítol va ser un dels més esperats de la història de TVC (fins i tot, unes veïnes meves van llençar petards al acabar!).

El vaixell que crema en el darrer capítol va ser rebatejat pel gran Alfons Arús com a "Nissànic" (en aquella època encara hi havia la febre de la pel·lícula "Titànic").

 

DESCRIPCIONS D'EN RAIMON MONTSOLÍS

"El bonàs. Germà del Mateu. No és capaç de matar ni el míldiu que es posa als ceps. Pòquer d'amors. Quan s'acabi 'Nissaga' tothom el trobarà a faltar". [Avui Diumenge – 1998]

"El bonàs i la veu serena de la família. (...) El segon, el Raimon, és la veu de la consciència, 'el que sempre sap ser al seu lloc'". [El Periódico – 25/01/98]

"Germà del Mateu i l'Eulàlia. És un bon jan, i això que els guionistes n'hi ha fet de tots colors". [El País – 26/03/98]

 

ESCENES FAVORITES

Totes les baralles amb el Mateu i totes les reconciliacions i escenes tendres amb l'Eulàlia, les primeres escenes amb la Pilar, el concurs de caves, rememorant temps passats a les vinyes amb la Judith, totes les escenes de barnús, el dia de les tres cites alhora, totes les escenes amb la Sofia, el naixement de la Mercè i la Neus, etc. etc. etc...

 

FRASES FAVORITES

-"La Lídia i jo ens casem" (en Raimon, enmig d'un sopar familiar)

-"Des petites llesques du pain a le lait condensée" (en Raimon mostra el seu sopar romàntic a la Lídia)

-"Parlem tan poc tu i jo..." (l'Eulàlia a en Raimon, el dia de la boda d'aquest amb la Lídia)

-"T'assembles tan al pare..." (Eulàlia) // -"I tu a la mare" (Raimon)

-"No hi estàs acostumada? (a estar enamorada)" (Raimon) // -"No, i em fa ràbia" (l'Eulàlia parla de l'Enric)

-"Sí, Raimon. (L'Eduard) És el meu fill" (l'Eulàlia fa la gran confessió)

-"T'estimo tant Raimon" (l'Eulàlia poc després de la confessió) // -"Jo també" (Raimon)

-"Ves-te'n a la merda, Judith!" (Raimon)

-"És tan divertit... I sensible" (la Pilar parla del Raimon) // -"I més guapo que el seu germà!" (Lluïsa, delatant-se)

-"He pensat que podríem anar a... buscar bolets, no? Ho trobes una ximpleria, oi? No, dona no... Agafem el cotxe i... No, res... si jo també fa molt de temps que no hi vaig... Sí? Divendres? Ah, perfecte" (en Raimon convidant a la Pilar en la seva primera cita)

-"I a més, té una pinta de Cary Grant que tira d'esquena!" (la Lluïsa parla, de nou, del Raimon)

-"Eulàlia, tant que t'estimo i he estat a punt de no poder-t'ho dir..." (en Raimon a una Eulàlia estabornida després de l'intent de suïcidi)

-"Et miro i sembla que estigui mirant el Mateu" (en Raimon enfurismat amb l'Eulàlia després de conèixer l'aposta sobre la Pilar)

-"Explica'm qui t'ha fet això" (en Raimon a l'Eulàlia després del seu primer encontre amb el Damià)

-"T'agradaria tenir un nebodet?" (Raimon) // -"Si s'assembla a tu, segur que sí" (Eulàlia)

-"Hi va haver una època que el Raimon passava d'una dona a l'altra, i jo no el vaig jutjar mai. Era la seva vida" (l'Eulàlia a l'Enric)

-"Que no cony! I no m'ho posis més difícil!" (en Raimon prohibint a l'Eulàlia que visiti la mare malalta)

-"Sempre la recordarem entre la vinyes..." (en Raimon evocant la mare acabada de morir)

-"Segrestada?" (en Raimon s'assabenta d'on és l'Abril)

-"L'Eduard no és fill de cap desconegut!" (l'Eulàlia al Raimon)

-"Estem maleïts! Els Montsolís estem maleïts!" (l'Eulàlia al assabentar-se del desenllaç del segrest)

-"Ets un llimac fastigós" (la Laia a l'Amadeu)

-"Doctor Vidal-Garriga, plis?" (Eulàlia)

-"Lluita, Pilar!" (Raimon)

-"Sóc viu Eulàlia. Encara sóc viu" (Mateu)

-"Ai... quina coseta... Mercè... És una Montsolís de cap a peus, eh?" (en Raimon veient la nena que li porten a l'hospital) // -"I tant" (Eulàlia) // -"Té un clotet a la barbeta com tu, eh?" (Roger)

 

Per a un trívia més esbojarrat visteu NISSAGALAND
 

La pàgina del Bugatxu > els capítols de "Nissaga" al Youtube
 
fragments de la sèrie
 
escena del capítol 460
 
 
la mítica confessió de l'Eulàlia (cap. 116)
 
reportatge a "La Meva" [30/05/13]
 
 

Sintonia inicial [Albert Guinovart - CD de "NISSAGA DE PODER", 1997]

Peça "Raimon" [Albert Guinovart - CD de "NISSAGA DE PODER", 1997]

 

NISSAGALAND > pàgina d'aquest mateix web dedicada a la sèrie des d'una òptica més humorística

casadenissaga > síntesi de cada capítol compilat per la Clàudia  (hostatjada aquí a causa de la desaparació del servidor)

"Volem que TV3 editi 'Nissaga de poder' en dvd" grup facebook dedicat a “Nissaga”

Raimon > informació de la pàgina de TV3 sobre el personatge d’en Raimon

"On off" > plana del desaparegut programa de TV3 dedicada a "Nissaga"

"La Fura" > article del diari penedesenc sobre l'estrena de la sèrie

Caves Naveran > la casa pairal i les seves caves representaven ser les d'en Raimon

Nissaga de poder (TV3, 1996-1998) [blog La ficha rosa del trivial] > fantàstic recull d'articles nissagueros

televisió menú principal

© La pàgina d'en Jordi Bosch